dissabte, 30 de maig de 2009

En Lluís Gavaldà es mou pels Quiets


"L'home menys noble de Constantinoble que comparteix un gavadal de lletres amb el Llullu" és en Lluís Gavaldà, filòleg anglès i tanmateix cantautor apreciadíssim. Tothom sap que Els Pets, constituïts pel Lluís, en Joan Reig i el Falín Cáceres, és un dels grups més refulgents del rock català, responsable de desenes de cançons que ja formen part de la memòria col·lectiva. Probablement el seu “Bon dia” és una de les tonades més enganxadisses que han sorgit en les últimes dècades.

Això no treu que Lluís Gavaldà exerceixi de pare primerenc als programes de Carles Capdevila, que publiqui llibres com Estic prenyat o que dediqui una cançó com “Valset” al seu fill Lluc. Justament el Lluís es mourà pels Quiets a ritme de valset, el proper 14 de juny.

El Jordi Ribó el va visitar a Tarragona. Després d'anar amunt i avall, el va convèncer per afegir-se a la colla de castellers més fèrria del món, la que roman plantada a la Rambla tarragonina. La veritat és que en Gavaldà té estil, per fer l'aleta. Us recordem que l'exposició que conté totes les fotos dels artistes del Mou-te romandrà oberta fins al dia abans del concert a la Sala de la Llibreria Bertrand (Rambla Catalunya, 37), de Barcelona.

dijous, 28 de maig de 2009

La Neus Bonet es mou pels Quiets!


"La trobes als Pirineus traginant un barret d'estudiant" remetia a Neus Bonet, atès que un bonet és un d'aquells barrets que els estudiants llancen enlaire per celebrar la graduació.

Periodista de llarga trajectòria en diverses ràdios del país. Va passar de fer les tardes a Catalunya Ràdio, on se la recorda enriolada per les ocurrències de la parella Monzó & Pàmies, a capitanejar els matins a Ona Catalana. Després d’un temps lluny dels micròfons, ara és la successora d’Antoni Bassas al capdavant d' El matí de Catalunya Ràdio.

El dia 14 la Neus també es mourà pels quiets. En Jordi Ribó l'ha volgut plasmar a Montjuïc, davant d'un munt d'escales.

dimarts, 26 de maig de 2009

El Club es mou pels Quiets



Just abans de la inauguració, aquest dijous 28 a les 20 hores, de l'exposició "Mou-te pels Quiets" a la Llibreria Bertrand de Barcelona, anem amb el fotògraf Jordi Ribó a El Club.

diumenge, 24 de maig de 2009

En Quimi Portet es mou pels Quiets!



"Qui ha aportat més bona química musical des de l'època que feia el burro sense fer el ruc, de 5 + 6 lletres" era en Quimi Portet, un veritable mestre zen en la nostra eszena.

I és que l’autoanomenat el guapo de El Último de la Fila —i antic membre de Los Burros— és un dels artistes que fa més el que vol i quan vol. El proper mes de setembre publicarà el seu setè disc en solitari, que es dirà “Viatge a Montserrat” i, a partir de llavors, començarà el “World Tour 2009-2010” amb la “Orquestra Filharmònica de Cro-Magnon i Turbamulta Nacional dels Soviets de Santa Quitèria”. Per al concert del Mou-te li hem fet una petició molt específica “Progresso adequadament”.

Jordi Ribó l'ha capturat a Tavertet, que rima amb Portet, en posició clarament contemplativa.

divendres, 22 de maig de 2009

En Queco Novell es mou pels Quiets!



"El més nou de Polònia, de 5 i 6 lletres" és, òbviament, en Queco Novell. Periodista incisiu i actor camaleònic, ha estat capaç de personificar els polítics que regeixen el nostre destí i de fer-ne caricatura. Procedent del periodisme polític, l’aplicació del seu talent a la sàtira, conjuntament amb el dels seus companys Toni Soler i Manel Lucas, ha ajudat a consolidar “L’Esquella de la Torratxa” del segle XXI en les seves versions radiofònica (“Minoria absoluta”) i televisiva (“Polònia”).

El 14 de juny també es mourà pels quiets a l'Auditori. Aquí el teniu capturat pel caçador de camaleons Jordi Ribó al plató del Polònia. No us talleu, que és molt bona.

dimecres, 20 de maig de 2009

En Carles Capdevila es mou pels Quiets!



"L'educador de criatures amb més opcions de ser alcalde, de 9 lletres" és en Capdevila, Carles Capdevila, l'home que ha portat més lluny els Hostalets de Balenyà. Els seus seguidors més recents el coneixen per Capde. Articulista mordaç i guionista d’humor, en els últims tretze anys s’ha especialitzat amb aital fervor en les qüestions procreatives que ha estat pare diverses vegades: ha parit llibres com Criatura i companyia, ha engendrat programes televisius com Qui els va parir?, a TV3, i encapçala cada diumenge l’ Eduqueu les Criatures a Catalunya Ràdio, a banda de practicar amb l’exemple ajudant a portar al món quatre criatures, que no són poques.

Aquí el teniu practicant un dels seus esports de risc favorits en una zona de jocs del barceloní passeig de Sant Joan, capturat pel subjectiu objectiu de Jordi Ribó.

dilluns, 18 de maig de 2009

Gospel Viu es mou pels Quiets!



La resposta a l'enigmàrius "Crinera canina espavilada, de 6 + 3 lletres" era el grup Gospel Viu, amb seu a Palafolls, capitanejat per Moisès Sala des de l'últim any capicua i compost per una colla de més de 31 poblacions catalanes que canten, ballen, es mouen i commouen a tots els públics que gosen anar-los a veure. Jo els vaig conèixer l'octubre de 2006 en un acte electoral al Palau de la Música, al qual vaig assistir amb la meva llibreteta Miquelrius per tal d'escriure'n una crònica per a La Vanguardia. De llarg, el més interessant d'aquell míting va ser l'actuació dels Gospel Viu, de manera que vaig descriure'ls així: "54 voces y 5 músicos de negro dirigidos por Moisès Sala, un director espectacular que se mueve en escena como Mick Jagger".

Des que l’any 2002 Moisès Jagger Sala va proposar la creació d’un nou cor de gospel a Palafolls, aquesta formació no ha deixat de connectar amb el públic amb la veu, la música i les emocions. Sentir-los és verament sentir-los. Són un cor i per això canten verament de cor. Vincran a moure’s pels quiets com un sol cor, en plenitud de facultats i amb la formació de gala. Obriran i tancaran l’espectacle. Si, després de sentir-los el 14 de juny, en voleu més, podeu tornar a L’Auditori a sentir-los el 19 de setembre: el 19/9/9 (a les 9 i 29 de la nit) amb el seu “The Gospel X-Perience!”. S’ho val.

dissabte, 16 de maig de 2009

La Ivette Nadal es mou pels Quiets


"La jove cantautora granollerina que millor es relaciona amb Josep Thió" és la Ivette Nadal (Granollers, 1988), òbviament gràcies a la relació entre els tions i l'època de Nadal. La més jove dels artistes que es mouran pels Quiets el 14 de juny és una finíssima poeta de veu avellutada.

La seva singladura pren volada després del seu pas pels recitals poètics de l'Horiginal, dirigits pel gran Josep Pedrals en aquest bar proper al Macba i tanmateix capaç de contenir tota mena de colors. Entre 2005 i 2007 va teixint moltes cançons que componen un disc d'aquells tan bonics que tothom anomena maquetes: "Guerres dolcíssimes".

Aquestes dolcíssimes guerres van introduir la veu de la Ivette a moltes oïdes, fins fer-la partícip de l'últim disc de la Marató. La primera vegada que la vaig sentir ho vaig fer amb un calfred. Cantava una cançó dedicada a un "germà gran, el preferit" i la tornada feia "mare, el Lluís és mort i no m'espanta res"... Res no ens espanta quan sentim una veu com la seva. Aquí la teniu, capturada pel seu convilatà Jordi Ribó al seu Vallès.

divendres, 15 de maig de 2009

En Pau Riba es mou pels Quiets!


Pau Riba és un artista inclassificable, autor, entre moltes altres cançons inoblidables, de l'himne dels quiets: "L'home estàtic". El seu últim disc es diu "Virus laics". Jordi Ribó l'ha visitat a ca seu, la Casa Alta de Tiana i l'ha immortalitzat com un cargol de closca metàl·lica. Els quiets porten la casa a sota i els cargols al damunt.

Del capítol "Himne" a Quiet:

“Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma”.

Mai no m’he arribat a aprendre cap cançó sencera. Ni tan sols les que jo escrivia per a les bandes que vaig muntar d’adolescent. Sempre havia de sortir a actuar amb un full al faristol del meu Elka Capri. Feia veure que era la partitura, però en realitat era la lletra. La meva lletra. I això també val pels himnes. Els públics, com Els Segadors o l’Imagine, i els privats, com L’home estàtic o Un gelato al limon. Mai no he aconseguit aprendre-me’ls i si em calgués demostrar qui sap què en públic hauria de fer play-back per fingir i salvar la papereta. Només em sé completes les tornades.

De fet, ara ja l’entono en veu més alta:

—“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells”.

Encara bo que els de casa dormen al pis de dalt, i que tinc la porta del despatx tancada, perquè el Jameson ja m’empeny a intentar demostrar-me que, si per alguna estranya raó em calgués fer-ho, podria rescatar la lletra de L’home estàtic d’alguna remota circumvol·lució cerebral i cantar-la sencera. La veu escardalenca del Pau Riba continua narrant la vida d’aquest Bartleby estàtic:

“Més grandet troba un...”

—Ocell! —remato, com si fos en una d’aquelles cançons amb eco.

“a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excre...”

—Ment! —bramo.

“li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un...”

—Ull!

“i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina...”

—... se'n va a Fraaaança! —canto amb un puny fent de micròfon, talment en un karaoke.

No tinc consciència de posseir un sentiment tràgic de l’existència gaire elevat, però des que convisc amb el Llullu qualsevol detall, per més insignificant que sigui, em pot sumir en un estat catatònic que no sabria definir gaire. És el que em passa ara, just després de bramar festivament el nom de França. No sé què ho fa, però callo de manera abrupta i em quedo immòbil, fulminat per la tristor, mentre la història de l’home estàtic continua sonant a la meva biblioteca de llibres tancats.

“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells...”

En un primer moment d’eufòria ribiana he activat la funció repeat a l’itunes, de manera que L’home estàtic acaba i recomença, sona i acaba, acaba i recomença, sona i sona i sona i sona i acaba i recomença no sé quantes vegades més abans no em serveixo una altra copa de Jameson. Això em reactiva. Em remullo les genives i, abans d’enviar-lo, gola avall, una obsessió es fa paraula i envia missatges de joia al centre motriu del cervell.

—Què collons tristesa? —em sento pronunciar— Si és tan dropo que no sap ni què és, la tristesa! És la peresa, el que el té corprès!

La peresa. Agafo el diccionari i torno a buscar-hi el verb desemperesir-se, igual com aquell dia, onze mesos enrere, que l’acabava de posar en uns encreuats i vaig llegir-ne la definició per poder descriure els gestos lul·lians a la consulta del doctor Casanovas. Desemperesir-se. Ben bé l’última paraula abans de, els últims instants d’innocència.

La peresa, en imposar-se, em fa desemperesir. Si tingués el piano provaria de tornar-la a tocar, com solia, però només tinc l’i-tunes i per això em dedico al karaoke. Trobo la lletra completa en un web de fans de Pau Riba i això em permet cantar-la de la a a la zeta, abolint-ne només la tristesa.

“És l'home estàtic, la pereeeeeesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabeeells”.

Ara el despertaria.

dijous, 14 de maig de 2009

A un mes del concert


Presentem en societat el cartell dissenyat per la Begoña Berruezo, del Grup 62, a partir d'una imatge de Miguel Gallardo. Naturalment, la cartelleria contindrà els logos dels patrocinadors i col·laboradors que ens ajuden a tirar endavant aquest concert benèfic.

Amb el suport de La Vanguardia, Catalunya Ràdio, TV3, l'Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona, L'illa Diagonal, Editorial Empúries, Editorial Anagrama, Fundació Nexe i Fundació Guimbarda.

I la col·laboració de Cadena 100, Enderrock, Plataforma, Grup Catalònia, Institut Guttmann, ONCE Catalunya i Vibra Comunicación.

dimecres, 13 de maig de 2009

La Marta Angelat es mou pels Quiets


L'anagrama més angelical de la frase proposada —ENGALTA TRAMA— és el nom de l'actriu i directora Marta Angelat, amb qui vaig compartir la curiosa experiència mística de reviure la Mercè Rodoreda en un episodi televisiu de "L'entrevista impossible" (TV3, 2006).

La Marta és una gran actriu que ha treballat en moltíssimes produccions teatrals, com La cabra amb Josep Maria Pou o l'inquietant Carnaval de Jordi Galceran, en el qual encarnava la inspectora Garralda. La seva trajectòria professional és molt rica i variada. Filla del gran Josep Maria Angelat, la Marta ha treballat en cinema, doblatge i televisió. Últimament ha dirigit diversos muntatges, entre els quals Jo sóc la meva dona, amb Joel Joan.

L'objectiu subjectivíssim de Jordi Ribó captura la Marta al Fossar de les Moreres, a tocar de l'església de Santa Maria del Mar, en un esplèndid migdia barceloní. Volem agrair-li de cor que es mogui pels quiets. Tot un detall per part seva, i la Rodoreda deia que el més important de les novel·les sempre estava en els detalls.

dimarts, 12 de maig de 2009

L'Albert Om es mou pels Quiets


"L'arbre més apreciat pels practicants del ioga, de 2 lletres" és l'om, com sap tothom que ha practicat ioga o ha resolt els meus mots encreuats. De vegades, també és l'arbre de tarda a TV3, o l'arbre més que un Club... En tot cas, l'enigmàrius del Mou-te amagava la personalitat de l'inquiet periodista Albert Om. El 14 de juny també serà amb nosaltres llegint un fragment de Quiet.

Aquí el teniu, capturat per l'ull sempre inquiet Jordi Ribó, en el marc rectangular que ens l'ha fet tan familiar. L'Albert va ser el primer entrevistador que es va acostar al viatge dels quiets, quan el llibre encara no havia ni arribat a les llibreries. Ara li hem d'agrair que també estigui al costat dels quiets, poques setmanes abans de tancar un lustre brillant al capdavant d'un programa de tarda que sempre ha estat més que un Club.

dilluns, 11 de maig de 2009

En Matthew Tree es mou pels Quiets


Matthew Tree no escriu trilogies ni munta triumvirats, però els seus llibres són ben coneguts pels lectors catalans. Per això volem agrair-li que es mogui pels Quiets i us convidem a visitar el seu web personal, que trobareu a la llista d'enllaços del blog. En el seu últim llibre, La vida després de Déu (Ara llibres) fa una reflexió molt documentada sobre el paper de les religions en les nostres vides. La convivència amb la discapacitat sovint fa qüestionar algunes creences o en provoca d'altres, potser perquè ens posa a tots molt a prop del vertigen existencial. Matthew Tree ens ajuda a situar aquests neguits en la terrenalitat de l'única vida que tots coneixem.

El capítol "Mastoïditis" de Quiet acaba amb unes paraules que estan plenament en sintonia amb l'obra i el pensament de Matthew Tree: "Ens passem la vida celebrant èxits absurds i només veure una bata blanca ja ens posem de mala llet. Quan la medicina pot comprendre la naturalesa del mal i modificar-la n’hi ha per tirar coets. ¿Que potser tenim res millor a celebrar que la salut i la vida?"

L'ull inquiet de Jordi Ribó ha atrapat Matthew Tree en un espai ple de tensió i de força, igual com els seus textos literaris. Amb la llum de les set del capvespre, a sis quilòmetres de la ciutat, una nova cruïlla. Anem fent via.

diumenge, 10 de maig de 2009

Guimbarda es mou pels Quiets


Fragment del text inèdit "Relat relat" que sortirà publicat properament en un llibre col·lectiu sobre la discapacitat promogut per la Fundació Mas Albornà i edicions Cossetània.

El context és una reunió de pares a l'Escola Guimbarda:


"Les úniques reunions que m’agraden són les imprevistes. Quan em convoquen a una reunió formal faig els possibles per escapar-me’n o per trobar una altra manera de resoldre la situació que la provoca. Fa anys que defujo propostes, feines o activitats diverses d’ètnia Geyper, és a dir, que impliquin entrar en aquell estat vital que les secretàries de direcció descriuen amb tanta contundència quan no poden passar trucades als seus superiors. És clar que la finta no sempre és possible i ara mateix estic reunit.

Reunit amb quatre de les professionals que s’encarreguen de l’educació (especial) del nostre fill (molt especial), per comentar l’informe pedagògic (ultraespecialitzat) del curs. Poca broma. Ja em faig el càrrec que aquesta transmissió d’informació no es pot fer de cap altra manera, i mai no me’n perdo cap, però això no treu que tingui una certa pressa per enllestir.

—Què? Com s’ha portat el Llullu? —els engalto, en el mateix to que faria servir a la reunió de curs de sa germana gran, que a mi també em semblaria molt especial si no fos que tothom ha acordat que és una nena la mar de normal— Passarà de curs o haurà de repetir?

Una pregunta que probablement no faria a l’escola dita normal, potser perquè la repetició de curs és una possibilitat plausible en el cas de sa germana i no pas un vehicle trencaglaços, com aquí.

—És un sol de nen —assegura la Xènia, que n’és la tutora—, però no es desfarà tan fàcilment de nosaltres, perquè l’any que ve el tornarem a tenir.

—Així sou vosaltres, les que repetireu —els clavo—. No voldria pas cap taca a l’expedient acadèmic del Llullu.

Riem. No falla mai. Actuar com si el Lluís, en comptes de patir una paràlisi cerebral severa, fos el clàssic alumne entremaliat de set anys ens diverteix d’una manera irresistible. Ens fa tanta gràcia com als nens de set anys jugar a tenir-ne quaranta-set. La Mercè, que és mestra i ara mateix deu sentir-se estranya fent de mare a l’altra banda de la taula, fa veure que em renya.

—Sort que no em toquen pares com tu, a les meves reunions amb els de P3!

—És que la teva és una escola normal —m’hi torno—, i aquesta és especial. Que no has vist el rètol de l’entrada?

Més rialles nervioses, ara de complicitat. Un cop desactivats els primers silencis, la reunió pren el rumb previst. Ens passen l’informe pedagògic imprès i n’anem comentant les diverses facetes. A pams. Cada pam el recorre l’especialista corresponent: l’Arantxa per a les qüestions mèdiques i d’infermeria, la Mercedes per a la fisioteràpia, la Luisa com a educadora de l’aula i la Xènia de tutora. Enguany el Llullu va a l’aula de les Fades amb quatre companys més i tot rutlla relativament bé.

Vivim una època tranquil·la i les crisis epilèptiques es mantenen més o menys controlades, de manera que el protocol d’àrees, objectius, metodologia i avaluació flueix com en qualsevol reunió escolar (no especial). L’informe és complet i el llenguatge una mica tècnic. Amb els anys, m’he acostumat a sentir parlar del treball vestibular, els objectes mediadors, els seguiments visuals, els missatges anticipadors o la pilota Bobath.

Les primeres sorpreses arriben a l’hora de definir els jocs de falda.

—Això ho fem en petit grup —ens informa la Xènia—, asseguts a la màrfega.

Com que ha aixecat els ulls de l’informe, el seu llenguatge es torna més vivaç i espontani. Ens explica quines posicions utilitza per fer els jocs de falda amb el Llullu i ens descriu les tres cançons que treballen a l’aula de les Fades.

—Aquest curs fem l’escarabat bum bum, si la barqueta es tomba i l’arri arri tatanet.

Em retinc de taral·lejar la tercera, que era la preferida de sa germana gran fa només deu anys, quan l’adolescència no figurava ni en el seu full de ruta.

—I al Llullu li agrada especialment si la barqueta es tomba.

—Ah, sí? —diu sa mare, mig rient.

Estem en aquella fase de la reunió en la qual tothom es relaxa, el temps comença a passar volant i la trobada es pot allargar més que un partit de tennis sobre terra batuda.

—I en què ho noteu? —demano.

La Xènia ho té claríssim. Pel que sembla, el moviment vestibular dreta-esquerra que acompanya la banda sonora de la barqueta li encanta. Ens informen que amb l’escarabat bum bum tendeix a tancar els ulls, però que amb la barqueta aquesta que es tomba el paio es manté despert durant tota l’activitat.

—I amb l’arri arri? —m’interesso.

—També li agrada, però no tant. De vegades aguanta el cap uns segons, però de seguida el deixa caure i llavors tanca els ulls.

—Desconnecta.

—Ah.

La Cè i jo ens mirem. Reconec que em fascina aquesta sobtada preferència estètica del nostre fill. Fins ara m’acontentava amb el seu interès evident pel heavy metal, inversament proporcional al que mostra per Vivaldi, però ho atribuíem a les vibracions que la bateria dels ACDC provoca sobre el seu fràgil cos. A partir d’ara, hauré d’afegir a la seva discografia la barqueta aquesta que es tomba.

—Cada cop que cantem la barqueta el seu cos es relaxa i es deixa portar pels moviments.

—I riu —afegeix l’educadora.

—Com que riu? Però si a casa no riu ni que el pessigollegin amb una ploma d’estruç!

—Doncs amb la barqueta riu —confirma la tutora.

A nosaltres no ens cal ni la barqueta, per riure sorollosament. Ara mateix aquesta sala de reunions sembla un teatre en dia de comèdia. L’ambient està tan saturat de bones vibracions que fa una mica de por i tot. Potser per això em deixo envair per una recança. No té cap sentit, però ara em dol que no li agradi l’arri arri.

—Quan arribi a casa ho provaré —els asseguro—. El faré pujar a la barqueta i al tatanet, a veure què.

—Una altra cosa que li agrada molt són els contes vivenciats, però això ja depén del dia.

—Si el senyor no s’adorm —diu la Luisa, i veig que fixa els ulls al text de l’informe—, està molt atent, fa seguiments visuals horitzontals amb un estímul molt contrastat i accepta l’activitat amb molt interès.

Em fascina aquest llenguatge tècnic. En general, no m’agrada gens la vèrbola avellutada de psicòlegs o pedagogs, però aplicada al Llullu em resulta estranyament atractiva. Com llegir les instruccions d’ús d’un plàtan.

—Doncs això que dius dels seguiments visuals horitzontals, a casa no... —aventuro— I mira que sa germana li passa coses per davant dels morros, eh?

La Mercè no ho formula en veu alta perquè és més discreta que jo, però estic convençut que pensa el mateix: aquest noi reserva el millor del seu caracter per quedar bé a l’escola i després a casa no fot ni brot...

—La veritat és que aquest curs li hem notat una lleu millora —assegura la tutora—. Lleu, però perceptible.

—Ah.

—Sobretot amb la barqueta es tomba —afegeix l’educadora.

I da-li, amb la barqueta! Ja em començo a marejar i tot. Mentre la Cè els explica alguns dels jocs nous que li hem posat a la safata del pla vertical, jo desconnecto i començo a fer plans per a la tarda. Tan aviat com arribem a casa l’arrabassaré dels amorosos braços de la seva cangur, me’l fotré a la falda i el sotmetré a una sessió intensiva d’arri arri tatanet fins que deixi de voler ser mariner.

—Sempre evitem els joguets lluminosos —sento que diu la Cè quan torno del meu somieig hípic—, perquè els reflexos massa intensos li poden provocar més crisis epilèptiques.

—Està clar que li agrada molt més la música —conclou l’educadora.

—Li va millor, sí.

—Tot i així, amb els colors vius també fa algun seguiment.

Això dels seguiments sempre em fa pensar en l’espionatge.

—El que no li va bé són els flaixos, això no.

Mentre ens petonegem educadament no em puc treure del cap la sonsònia de l’arri arri tatanet. Baixem per la rampa de l’escola Guimbarda, travessem el carrer Lluçanès, tornem a baixar per la rampa del pàrking, ens instal·lem al cotxe, en sortim, anem a buscar la Ronda i un quart d’hora més tard aparquem a la plaça de minusvàlids que tenim dibuixada davant de casa. Tot a ritme de tatanet... "

dissabte, 9 de maig de 2009

Els Gossos es mouen pels Quiets


"El cap dels músics catalans més relacionats amb el cancan, de 6 lletres" és en Natxo Tarrés, líder dels Gossos. Tal com va deixar establert, cantat i debatut, el gran Tomeu Penya, "un ca és un gos". El grup de Manresa és un dels referents del rock al nostre país, de manera que tenir els Gossos movent-se pels Quiets el 14 de juny a l'Auditori és un veritable luxe.

Aquí podeu veure en Natxo Tarrés, fotografiat per Jordi Ribó en plena natura al Bages, molt a prop de casa seva. En Natxo és un bon coneixedor (i practicant) de diverses tècniques de musicoteràpia com les que practiquen tot sovint a les Escoles especials de Nexe i Guimbarda amb els pluridiscapacitats. De fet, el Llullu és un entusiasta de la musicoteràpia. Ell i molts nens com ell reaccionen molt millor als estímuls auditius que no pas als visuals. Sobretot amb instruments que emeten sons d'ona molt llarga, que els provoca rebots i vibracions al cos.

Un dels temes més coneguts dels Gossos defineix clarament la cursa del Llullu al llibre: "Corren". Segur que l'heu sentit i que us vindrà de gust tornar-lo a sentir. Ajudeu-nos a estendre aquestes corredisses. El proper 14 de juny, a l'Auditori hi falta gent!

divendres, 8 de maig de 2009

El Bruno Oro es mou pels Quiets


"El seguidor de l'orde cartoixà per qui reso quan em vull enriquir, de 5 + 3 lletres" és el camaleònic Bruno Oro, per sant Bru, pel verb orar i per l'or. En Bruno Oro es mourà pels Quiets el proper 14 de juny. El seu origen italià el fa el lector perfecte d'alguns fragments "genovesos" del llibre, però potser ens depararà alguna altra sorpresa.

Més enllà de les seves imitacions al "Polònia", d'Acebes a Castells, dels seus esquetxos hilarants al "Vinagre" i de les seves excel·lents actuacions en obres teatrals com Arcàdia de Tom Stoppard, Bruno Oro Pichot ens ha sorprès darrerament amb el seu primer disc, cantat fonamentalment en italià: Napoli.

Aquí el podem veure a tocar d'un espadat vertiginós, capturat en zona de perill del seu estimat Cadaquès per la rapidíssima lent de Jordi Ribó. Gràcies, amic Bruno, tu que ets tan mogut, per no parar mai quiet i moure't ara també pels Quiets.

dijous, 7 de maig de 2009

L'Elisabet Raspall es mou pels Quiets!


Té nom de reina anglesa i cognom de netejar. És una compositora i pianista excepcional, tal com han pogut descobrir durant tota aquesta temporada els seguidors de la secció Lecturàlia a El matí de Catalunya Ràdio amb Neus Bonet.

Es diu Elisabet Raspall, la resposta a l’enigmàrius “La reina de la neteja dental en el jazz català, de 8 i 7 lletres”. El títol del seu últim disc només en té 6, de lletres, tot i que es diu Quatro.

El diumenge 14 es mourà molt pels Quiets a l’Auditori. Sentirem algun dels seus temes i també acompanyarà la Nina i el Pep Bou, en les seves actuacions. El concert benèfic, doncs, també tindrà el seu “moment Raspall”.

Aquí la teniu a la platja de la seva Vilanova i la Geltrú natal, capturada per l’ull amorós de Jordi Ribó en un paisatge esplèndid, prop de Pasífae.

dilluns, 4 de maig de 2009

Nexe es mou pels Quiets


Del capítol que duu per títol Distinció:

"Ja és primavera a la Fundació Nexe i m’hi acosto com tots els divendres. Vaig a buscar-hi el Lluís, perquè la tarda dels divendres no hi ha transport concertat i això, molest com és, permet que els pares i els professionals que s’ocupen d’aquestes criatures desvalgudes mantinguem un cert contacte. Entro per la porta del carrer d’Escorial i començo a saludar gent. Hi veig la Mar, el Sergi, la Imma, la Laura, l’Elsa, l’Ester, la Sònia, l’Anna, la Cécile, el Jordi, la Sara, la Fani, el Pere... Crits i rialles, com a qualsevol escola, amb l’única diferència que aquí hi ha més adults que nens i, en canvi, per la banda sonora ningú no ho diria.

Per primera vegada em fixo que tota aquesta gent té una cosa en comú que fins ara m’havia passat desapercebuda. Arriben més pares i m’adono que també ells ho comparteixen. Només caldria fotografiar-los un per un i anar encerclant l’honorable distinció que acabo de percebre. Entro a l’aula del Lluís. La Irene acaba de cordar-li el bolquer. Em crida pel meu càrrec papal i el nen reacciona amb una certa agitació que no sé ben bé com valorar. M’ofereixo a posar-lo a la cadira i l’alço a pes. Aprofito per abraçar-lo i dir-li quatre bajanades en la llengua especial que invento sobre la marxa per comunicar-me amb ell. La seva resposta és entusiasta. Espeternega i baveja feliç.

Quan finalment el deixo a la cadira la meva camisa taronja presenta una taca de tonalitat més fosca a l’alçada de l’espatlla dreta. El mirall de l’aula em permet comprovar que ja llueixo la mateixa distinció que acabo de descobrir en d’altres espatlles. La nostra legió d’honor en forma de medalla ensalivada. Aquestes taques que enfosqueixen camises i bruses són galons. No hi entenc gaire, de graus militars. Vaig objectar de consciència i només els he estudiat per traduir novel·les angleses. Però sé que les medalles i els galons compten molt. Que decoren i dignifiquen els pits i les espatlles dels seus portadors. Abans no els donava cap importància, però ja veig que els ambients que sovinteja mon fill faran trontollar el meu antimilitarisme.

Sense adonar-me’n, començo a valorar els galons que llueixen els membres d’un exèrcit cada cop més nombrós, format per soldats sense uniforme ni dorsal. Només els pots distingir si et fixes en les seves condecoracions evanescents, però quan t’hi fixes comproves que n’hi ha pertot. A cases, hospitals, centres de dia i escoles especials, però també a bars, carrers i places. Són pares, infermeres, cuidadors, mares, joves becàries amb pírcings i tanga acolorit, matrones de pits indefugibles, joves fisioterapeutes que llueixen musculatura i somriure seductor. Tots, però, porten al mateix lloc galons intermitents, medalles efímeres de rang i consistència similar. Quan n’aprens, els distingeixes d’un cop d’ull, sense cap dubte, per la taqueta a mig assecar que els enfosqueix uns centímetres quadrats de pit o d’espatlla. La dreta o l’esquerra indistintament. O totes dues.

Aquests galons no els imposa cap general. Vénen del mateix lloc que la veu i la saliva. De dins. La cerimònia de graduació és simple i es repeteix moltes vegades cada dia. Es renova. Agafem en braços un dels nostres llullus per traslladar-lo, per treure’l del cotxet, per canviar-lo o simplement perquè ens ve de gust abraçar-lo. Poc o molt, els llullus responen de la millor manera que saben. Emocionats, comencen a moure la llengua fins que el cap els cau sobre la nostra espatlla i ens hi dipositen joiosos una dosi de bava. Massiva. No són mai gasius en la seva deposició salical, com si volguessin garantir la pervivència de la medalla que ens acaben d’imposar.

Mentre empenyo la cadira pel passadís de Nexe miro les espatlles de coneguts i saludats. Gairebé tots hem estat condecorats amb bona bava. Pares mares professionals cangurs. La plèiade del dic sec marcats per una concentració d’humitat relativa. Un rampell d’orgull m’envaeix. Surto per la porta com qui travessa un arc de triomf i baixo pel carrer d’Escorial amb pas marcial. Mai cap condecoració no honorarà tant ningú com la saliva d’un llullu. Al seu costat empal·lideix la creu de sant Jordi i totes les legions d’honor són paper mullat."

diumenge, 3 de maig de 2009

El Pep Bou bufa pels Quiets!


Molta gent coneix el Pep Bou amb el nom del Bufaplanetes i l'associen a les bombolles de sabó. Ell és la resposta al cinquè enigmàrius del Mou-te, que feia així: "Si associeu en Guardiola amb un filet sortirà de la bombolla, de 3 + 3 lletres". Després de la gloriosa victòria tennística per 2-6 del Pep Team al Bernabeu, segur que costava menys d'endevinar-lo.

Aquí el tenim bufant i fent bombolles, com sempre, en una nova instantània del seu amic també vallesà Jordi Ribó, amb qui van compartir un projecte artístic anomenat RIBOU que consistia en fotografiar el món a través de les bombolles de sabó.

El proper 14 de juny, el Pep Bou es mourà pels Quiets a l'Auditori amb el seu art suggerent, compromès amb una paradoxa extraordinària: fer esclatar les bombolles en les quals sovint viuen els discapacitats.