Mou-te pels QuiEts

Ressò de la subhasta

2010-11-09T09:15:00.003+01:00

A partir del minut 18 d'aquest noticiari de VOTV (Televisió del Vallès Oriental) trobareu la notícia de la subhasta solidària celebrada a Granollers el dissabte 6 de novembre.

D'altres mitjans s'han fet ressò, també, de la subhasta. Especialment, La Vanguardia:

Avui ens movem a Granollers

2010-11-07T15:46:00.002+01:00

Granollers es mou pels quiets

2010-11-07T15:40:00.002+01:00

Ens movem a Granollers el 20/10 del 2010 a les 20:10

2010-10-19T16:40:00.003+02:00

Ja pots licitar per totes les peces en subhasta al web de la Subhasta.

Perico Pastor es mou pels Quiets

2010-10-16T18:08:00.004+02:00

Aquesta és l'obra ("Mira") que Perico Pastor va indultar de la crema en l'última exposició i ha donat per a la Subhasta Solidària per a la Fundació Nexe que se celebrarà a Granollers el proper 6 de novembre. El proper dimarts 20/10 del 2010, naturalment a les 20:10, inaugurarem l'exposició "Mou-te pels Quiets" al Roca Umbert de Granollers amb els 24 retrats fotogràfics que Jordi Ribó va fer dels artistes participants del concert "Mou-te pels Quiets" del 14 de juny de 2009, signats pels retratats, i les 2 il·lustracions que ha cedit Miguel Gallardo, autor de la imatge del cartell: una pàgina original de l'històric còmic "Makoki" dels anys setanta i un dibuix de "Maria i jo". Tota la informació la trobareu al web de la subhasta.

Vols endur-te el Sergi López a casa?

2010-10-15T10:08:00.001+02:00

Doncs ja pots licitar per ell ara mateix des d'internet, abans que el 6 de novembre subhastem la seva foto autògrafa, signada el 14/6/2009 al concert "Mou-te pels Quiets" de l'Auditori. Tota la informació, al botó LICITA ARA del web del Mou-te pels Quiets!

Vols endur-te el Quimi Portet a casa?

2010-10-14T00:31:00.004+02:00

Vols endur-te la Nina a casa?

2010-10-12T20:18:00.002+02:00

Doncs ja pots licitar per ella ara mateix des d'internet, abans que el 6 de novembre subhastem la seva foto autògrafa, signada el 14/6/2009 al concert "Mou-te pels Quiets" de l'Auditori. Tota la informació, al botó LICITA ARA del web del Mou-te pels Quiets!

Dilluns 4 ens movem a Sant Cugat

2010-09-30T08:45:00.002+02:00

Lliurament del premi ASPID

2010-09-28T09:27:00.000+02:00

Nota de premsa del premi ASPID

2010-09-23T13:40:00.006+02:00

Màrius Serra guanya el XIII Premi de l’Associació de Paraplègics i Discapacitats Físics de Lleida a la Comunicació en favor de la normalització social de les persones amb discapacitat pel llibre Quiet

El jurat ha valorat l'especial sensibilitat i normalitat amb la qual Màrius Serra ha reflectit en la seva obra, els problemes de la vida diària de les persones amb discapacitat, en el seu llibre Quiet (Empúries, 2008): és la història de Lluís, en Llullu, un nen de 8 anys que pateix una encefalopatia que es pot qualificar de greu. En Llullu no es mou, no parla, no es pot valer per si mateix, però en canvi en Llullu està i es fa estimar. Quiet s’estructura en capítols breus que no estan ordenats de manera cronològica, sinó que van i vénen en funció dels records del pare, en aquest cas Màrius Serra. Així, vivim en primera persona les primeres crisis de Lluís, les estades als hospitals, les vacances i els viatges, reflexions de matinada, intents de creure en déu, en la medicina ... Una mena de dietari de la vida de Lluís i de la família.

Segons el jurat de l’Associació de Paraplègics i Discapacitats Físics de Lleida (ASPID) "podríem definir Quiet com un joc de sensacions que arriba a provocar rialles, plors, indignació, reflexions i fins hi tot viatges. Una mena de dietari de la vida de la família. Màrius Serra ens parla del seu fill, però en el fons entrellegeixes el que bull per dins d’un pare amb un fill de l’ètnia Llullu -tal com ell ho defineix-. Cal destacar el nivell humorístic d’alguns passatges, la desdramatització de la problemàtica de la discapacitat, la capacitat de sobreposar i anar viatjant, tant literalment com físicament. Al llibre també hi ha moments tristos, la realitat és la que és, i els protagonistes són humans. Una manera de fer front als mals moments és precisament la verbalització de la història que ha culminat en forma de llibre. Que es respiri humor no deixa de ser un reflex de com la família es mou a la vida, i això no vol dir que no passi res, sinó que la duresa la del que passa, ha de servir per identificar noves forces que ens ajudin a continuar el camí amb dignitat. Aportant una visió positiva i sobretot possibilista de les oportunitats que la vida ens ofereix per seguir el nostre patró de vida.

És per tot això que el jurat ha considerat aquesta iniciativa com un magnífic exemple d’una bona pràctica en relació amb el compromís amb el nostre col·lectiu que promou, no només una participació activa i normalitzada de les persones amb discapacitat severa, sinó un acostament humanístic de la societat cap a aquestes persones afectades.”

Els altres guanyadors de la 13a edició del Premis ASPID a la integració social de persones amb discapacitat han estat el restaurant Dans le noir? (Premi a la Innovació), el grup musical Ambaparà (Premi a la Solidaritat) i la Caixa de Sabadell (Premi a l’Empresa). L’acte de lliurament del guardons, organitzats per l’Associació de Paraplègics i Discapacitats Físics de Lleida (ASPID), tindrà lloc el pròxim dilluns, dia 27 de setembre, a partir de les 19 h, al saló Víctor Siurana de l’edifici del Rectorat de la Universitat de Lleida. L’acte serà presidit per Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya; Joan Viñas, rector de la Universitat de Lleida; Àngel Ros, alcalde de Lleida; i Jaume Gilabert, president de la Diputació de Lleida.

Aquests premis, uns dels guardons estatals més prestigiosos en l'àmbit de la discapacitat, estan destinats a reconèixer la tasca d'entitats, institucions o persones físiques que s'han distingit en favor de la integració social de les persones amb discapacitat física.

Vols endur-te l'Albert Om a casa?

2010-09-22T18:06:00.004+02:00

Doncs ja pots licitar per ell ara mateix. Tota la informació, al botó LICITA ARA del web del Mou-te pels Quiets!

Falten 2 mesos per la Subhasta

2010-09-05T16:37:00.004+02:00

El 6 de novembre, d'aquí dos mesos, celebrarem una Subhasta solidària a Granollers en la qual sortiran a licitació totes les fotos que va fer Jordi Ribó amb els artistes que van participar al concert del 14 de juny a l'Auditori. Les reproduccions de les fotos inclouen la signatura de tots els artistes. També sortiran a subhasta una il·lustració de Miguel Gallardo i una obra que l'artista Perico Pastor va indultar en la crema de la seva última exposició.

Trobareu tota la informació en el web específic del projecte "Mou-te pels Quiets" de la Fundació Nexe.

Comencem a preparar la subhasta del 6 de novembre

2010-09-02T18:11:00.004+02:00

Les xarxes socials es mouen pels quiets. Visiteu Facebook, la nova pàgina oficial del Mou-te i escolteu la primera part de l'entrevista al programa "Tots per tots" de COM Ràdio.

Llullu i el temps

2010-07-24T11:59:00.004+02:00

Avui fa un any que el Llullu ens va deixar. Però també en fa dos que era camí de Baviera, tres que acabava d'arribar a Gènova, quatre que es banyava a Waikiki o cinc que el nostre quiet posava cara de circumstàncies al costat d'aquest guàrdia canadenc tan ufanós al castell de Halifax. I l'any vinent en farà dos, i l'altre tres... I per molts anys que tinguem la possibilitat de recordar-lo.

Qui no recorda, no oblida.
Estimo, però no ho recordo.
M'estimen, i no ho oblido.
Mai no cauré en l'oblit.

Compartir es mou/se mueve/gets on

2010-06-28T11:46:00.003+02:00

La Fundació Espriu publica, des de fa anys, la revista Compartir en tres llengües: català, castellà i anglès.

L'últim número de Compartir conté un complet dossier intitulat "Els Quiets entre nosaltres", que parteix del llibre "Quiet" i va molt més enllà, amb articles de Glòria Carrizosa ("La millor atenció per a les persones amb pluridiscapacitat"), Queta Xampeny ("Uns Quiets molt inquiets"), Josep Maria Ferreiro ("Benaurats els qui riuen"), Àngela Lladó ("Persones amb paràlisi cerebral i discapacitats afins: un llarg camí des de la infància fins a l'edat adulta"), Oriol Izquierdo ("La nostra normalitat") i una entrevista amb Màrius Serra ("La gran herència del Lluís és que m'ha canviat la mirada").

Trobareu la revista en edició electrònica fàcilment consultable en aquests tres links:

En català

En castellano

En anglès

Ens movem a Gràcia

2010-06-24T18:41:00.002+02:00

L'exposició "ELS SONS VISIBLES" (Música i discapacitat) arriba a l’Espai Jove La Fontana (Gran de Gràcia 190-192, Bcn) del 22 de juny al 10 de juliol.

Imatges d’Ariadna Trias i textos de Màrius Serra.
Organitzat per Queralt Prats.

Els sons visibles és una exposició itinerant, gratuïta i accessible que consta de 28 imatges del projecte MÚSICA A L'ABAST, la música de les persones amb discapacitat/s que fomenta la igualtat d'oportunitats en les arts i reconeix el potencial creatiu de les persones. Infants, joves i adults amb diversitat funcional participen en activitats musicals aportant la seva forma singular d’experimentar la música i d’interactuar a traves d’aquesta.

Els sons visibles és un recull de mirades on es contemplen moments d´aprenentatge, experiències viscudes i emocions compartides a través de l´art. És la nostra manera d’ajudar a repensar la visió de l’art i de la creativitat, de començar a desmuntar perjudicis i esborrar estigmes al voltant de la paraula discapacitat.

Si voleu més informació punxeu aquí i en visitareu el blog

Properament ELS SONS VISIBLES també serà a La Bàscula (Bcn), Escola Municipal de Música d’Igualada, Biblioteca Francesc Candel (Bcn), Cotxeres de Sants i arreu de Catalunya.

“Quieto” a la blogosfera

2010-06-22T09:07:00.002+02:00

Atención temprana y familia: “Quieto” de Marius Serra

La blogosfera valora la versió castellana de Quieto.
El blog d' "Atención temprana e infancia" recull també una entrevista en castellà:

Reportatge que en va fer La 2

2010-06-14T09:57:00.000+02:00

Otro catorce de junio

2010-06-14T09:09:00.001+02:00

Article a La Vanguardia (14-06-2010)

¿Dónde estaba usted el día tal del tal de tal año? Esta es una de las clásicas preguntas de Perry Mason que luego nadie suele hacerte en la vida normal. Y si alguien te lo hace no te pregunta por la fecha que desearías, sino por efemérides que tal vez te importan un bledo. Por eso hoy, aunque nadie me lo pregunte, me apetece explicar dónde estaba el catorce de junio de 2009, hace justamente un año. Y me apetece porque fue un día que no olvidaré jamás. Me pasé toda la jornada ensayando un acto benéfico de tres horas y por la noche floté por el escenario de la Sala 1 de L'Auditori de Barcelona con un buen número de artistas inquietos que decidieron moverse por los niños quietos, es decir, aquejados de parálisis cerebral como mi hijo Llullu. Algunos leyeron, otros cantaron, otros actuaron, hubo quien dibujó un cómic en vivo con suma gallardía e incluso quien se dedicó a "bufar i fer bombolles". Todo ello ante una pantalla gigante que mostraba imágenes de los niños pluridiscapacitados que desarrollan sus capacidades en centros como los regentados por las fundaciones beneficiarias del acto: Nexe y Guimbarda. El elenco fue muy variado y quiero recordarlos a todos aquí: El Tricicle, Pau Riba, Nina, Sergi López, Albert Om, Quimi Portet, Queco Novell, Lluís Gavaldà, Joan Miquel Oliver, Natthew Tree, Pep Bou, Gossos, Bruno Oro, Neus Bonet, Gòspel Viu, Elisabet Raspall, Ivette Nadal, Carles Capdevila, Jordi Martínez, Marta Angelat, Oriol Izquierdo, Miguel Gallardo, Jordi Ribó, Oriol Comas... Aquella locura se llamó "Mou-te pels Quiets", congregó a casi mil quinientas personas en directo y la retransmitió el Canal 33. "Mou-te pels Quiets" fue, ante todo, un espectáculo estupendo que unió en un escenario el éxito y el fracaso, lo brillante y lo mate, la gracia y la desgracia, la salud y la enfermedad, la energía, el colapso, el humor, el horror, el amor y el terror, tal como sucede siempre que hablamos de limitaciones severas. Fue una noche feliz, llena de contrastes, y también un ejemplo claro de cómo los discapacitados pueden ser visibles sin recurrir a la clásica táctica del victimismo tan practicada por la estética Domund.

Muchos han sido quienes me han preguntado si pienso organizar un evento similar cada año. La respuesta es no. Creo firmemente en el valor de lo irrepetible y me siento del todo ajeno a la institucionalización de los actos. En algunos casos puede ser necesario, pero en general la reiteración de fórmulas las vacía de contenido y puede automatizar las cosas hasta extremos risibles, también en el ámbito solidario. Para nada añoro hoy el escenario de un año atrás ni querría estar en otro auditorio preparando un sarao similar, en un bucle interminable. "Mou-te pels Quiets" muta, a través de la Fundació Nexe, hacia iniciativas variadas que reman en la misma dirección pero con embarcaciones distintas. Del pasado 14 de junio de 2009 todavía pende la espléndida exposición fotográfica que se marcó Jordi Ribó con todos los participantes del concierto en silla de ruedas. Durante los últimos meses ya ha itinerado por Vic (Museu de l'Art de la Pell), con Quimi Portet como maestro de ceremonias, y Palafolls (Ajuntament), auspiciado también por los miembros de Gòspel Viu. En septiembre viajará a Sant Cugat y en octubre recalará en la "Fàbrica de les Arts" Roca Umbert de Granollers para acabar la travesía de un modo singular. La idea es organizar una subasta benéfica a primeros de noviembre con todas las fotos originales, firmadas hoy hace un año por los fotografiados. Eso cerrará el círculo.

Màrius Serra

Aquest dilluns farà un any

2010-06-11T13:16:00.002+02:00

El dilluns dia 14 farà un any que ens movíem pels Quiets a l'Auditori, corrent amb els Gossos i amb tants d'altres que van ajudar a fer visibles els nens més invisibles de la nostra societat.

Demà ens movem a Sants

2010-05-21T10:48:00.004+02:00

Demà dissabte, a les 11:30, farem l'acte d'inauguració d'aquesta exposició fotogràfica "Els sons visibles" suscitada per la Queralt Prats, amb fotos d'Ariadna Trias i textos de Màrius Serra.

Les 28 imatges corresponen a les sessions de música amb persones discapacitades que formen part del projecte "Música a l'abast, la música de les persones amb discapacitat/s" en el decurs del curs 2009/2010.

Trobareu tota la informació al blog del projecte.

Avui, a Palafolls amb el Miguel Gallardo

2010-05-19T16:24:00.004+02:00

Aquest vespre, a Palafolls, tornem a moure'ns pels quiets en un format diferent. Aprofitant l'exposició amb les fotos d'en Jordi Ribó, fem una taula rodona amb la psicòloga Àngels Ponce, el dibuixant Miguel Gallardo i la pedagoga Cécile De Visscher. A les 20 hores al Centre Cultural.

Avui ens movem a Manresa

2010-05-17T11:59:00.000+02:00

De com escriure i parlar sobre la discapacitat

a càrrec de mârius Serra, escriptor

Data: 17/05/2010 20:00h

Lloc: Auditori Caixa Manresa

Conferència

Ho organitza: escoles de primària de Manresa, les Associacions de Mares i Pares d'Alumnes (AMPA) de primària i dels instituts, la Federació d'Associacions de Mares i Pares (FAMPA) i Projecte Educatiu de Ciutat (PEC)

Què ens ensenya la discapacitat?

2010-05-07T12:49:00.001+02:00

Sempre m’ha agradat més preguntar que no pas respondre, i encara ara malfio de qui té més respostes que no pas preguntes. Per això no sé si seré gaire capaç de respondre la colossal incògnita amb què he decidit encapçalar aquest text, tot i que ho intentaré. D’entrada, no defujo una resposta directa: el contacte amb la discapacitat ens ensenya a mirar diferent. Ras i curt: diferent. La paraula clau és diferent, és clar. La diferència que percebem i la que ens provoca en la nostra manera adquirida de mirar. Els nou anys al costat de mon fill Lluís han canviat les lleis de l’òptica que regeixen els meus ulls. El canvi és a la mirada, no pas a la persona. Sóc el mateix que fa deu anys, Heràclit i Cronos al marge, m’agraden gairebé les mateixes coses, visc al mateix lloc i amb la mateixa parella, tinc unes prioritats ideològiques similars, sóc del mateix equip de futbol (reconec que ara més content de ser-ho que fa deu anys) i, en general, faig coses molt semblants a les que feia quan tenia trenta-sis anys i el Llullu no havia entrat, encara, en les nostres vides. Però ara miro diferent. M’ho miro tot d’una manera molt diferent. D’això n’estic cert. I la millor manera que conec d’explicar aquest procés de decantament visual és mitjançant l’escriptura narrativa, ni que sigui per deformació professional. Els escriptors ens dediquem, habitualment, a explicar històries, i aquesta que explicaré hauria pogut ser un dels episodis de Quiet, perquè és una vivència decisiva que va succeir durant els primers temps de conviure amb el Llullu.

Una de les fórmules més entenedores a l’hora d’analitzar una narració és esquarterar-la en tres fragments: plantejament, nus i desenllaç. Aquesta és una estructura clàssica, em direu, que figura a tots els manuals de preceptiva literària. Certament. Els millors narradors són els que aconsegueixen trascendir-la, insistireu. Cert, també. La qual cosa. en realitat, certifica la seva existència cabdal, perquè ningú no pot subvertir res si abans no s’ha consolidat una versió determinada. La història amb què pretenc respondre la incògnita que presideix aquest text no és gaire canònica i, tanmateix, es pot dividir en aquestes tres parts canòniques. Però abans d’emprendre la narració, en aquest cas basada en fets reals, voldria fer una consideració prèvia sobre la discapacitat. Allà va: tots som, en major o menor mesura, discapacitats. Tots. Mon fill Lluís ho era d’una manera extrema, perquè patia paràlisi cerebral, però jo també ho sóc. I tu, lector, no en tinguis cap dubte. N’hi ha prou amb definir els nostres límits per adonar-nos-en. Les nostres capacitats poden créixer i minvar en el decurs de la vida, però mai no són il·limitades. La noció de límit és inherent a la condició humana. És flexible perquè s’estableix per comparació amb el progrés o el retrocés dels altres, i l’única certesa que compartim és el gran límit comú: la mort. És absurd, doncs, veure la diferència com un fet excloent. Només qui confon finestres amb miralls no se n’adona.

El plantejament de la història em porta al que, en un eufemisme notable, els crítics literaris anomenen “la literatura del jo”. Doncs sí, jo sempre he estat un paio més aviat còmode, d’aquells que gaudeixen a consciència dels grans avenços de la humanitat en disseny d’interiors. Havent-hi cadires, qui vol seure a terra? Havent-hi sofàs, qui vol seure en una cadira? Havent-hi llits king, qui vol dormir en un sofà, per no parlar d’una màrfega en una tenda de campanya? El progrés ha dotat a la humanitat d’un grau de comfort que els nostres rebesavis no podien ni sospitar, de manera que sempre m’ha semblat de justícia aprofitar els avantatges de la nostra època. Això vol dir que un dels primers aprenentatges dolorosos que va comportar el naixement del Llullu va ser haver de passar nits senceres en una cadira. Per més reclinable i sofisticat que fos el seu disseny. Des de les cinc setmanes fins als cinc mesos, vam estar ingressats en diverses habitacions compartides de l’hospital materno-infantil de la Vall d’Hebron. Lògicament, ens partíem les guàrdies, i quan em tocava a mi, solia aprofitar el canvi de guàrdia del personal d’infermeria per advertir els meus companys d’habitació sobre la mena de veí que els havia tocat. Com que era del tot incapaç de dormir en aquelles butaques reclinables, els prometia que intentaria no molestar-los ni fer gaire soroll, però ja els avisava que em passaria la nit en vetlla, amb el llum obert intentant llegir.

Aquelles nits d’insomni me’n recordaven d’altres de molt menys tristes, quan viatjàvem per aquí per allà amb la Mercè i jo no aconseguia acluclar els ulls fins que no agafava un llit, mentre que ella, al meu costat, s’enroscava en qualsevol butaca d’avió, autocar, tren o vaixell i es posava a roncar alegrement. Recordo que, en els vols transoceànics, una de les meves distraccions per evitar caure en el síndrome de la classe turista era passejar pel passadís de l’avió i colar-me als lavabos de la part davantera, per poder així tafanejar entre els seients de primera classe. Quina malsana enveja no sentia en veure aquella colla d’executius gaudir de la comoditat dels seus butacots enormes! Aquells privilegiats sí que dormirien. No com jo, que anava entaforat en un espai més diminut que l’interior d’un Smart. El meu somni eròtic era viatjar en primera de, posem, Londres a Nova York. O de Barcelona a Buenos Aires. La qüestió és que cada cop que havia de comprar bitllet per a un trajecte llarg demanava preu de classe business, però al final sempre acabava viatjant en turista. No em sortien els números de cap manera. Potser sí que duplicaven l’espai del viatger, però és que el preu el quintuplicaven, com a poc. No li havia explicat mai a ningú perquè em feia vergonya. Cada cop que hi pensava notava un nus a la gola.

Nus (llampec): Un dia, perquè les coses sempre passen un dia o altre, em vaig il·luminar. Era a casa, acabant un article, i em tocava fer nit a la Vall d’Hebron al costat del Llullu. Abans de tancar l’ordinador, se’m va encendre un llum ignot i em vaig posar a guguelejar buscant el web de British Airways. Tan aviat com hi vaig ser, vaig teclejar el meu trajecte somiat: Londres-Nova York, a veure què. Buscava una dada molt concreta. Tan concreta que em va costar déu i ajut trobar-la, entre horaris, ofertes i altres galindaines pròpies del sector turístic, però al final la vaig aconseguir. Me la vaig anotar minuciosament al dors d’una targeta i me la vaig posar a la cartera. Després, vaig apagar l’ordinador i vaig fer cap a l’hospital, a la recerca d’un ràpid desenllaç.

Tan aviat com vaig arribar-hi, abans i tot de fer el relleu, vaig demanar a les sofertes infermeres de neonats si no tindrien pas un centímetre. Potser la meva petició les devia sorprendre, però estaven curades d’espants i no van trigar gaire a aconseguir-me’n un. Llavors va arribar el gran moment. Davant l’expectació de tothom, llevat del Llullu que exercia de bell dorment, vaig agafar el centímetre i, amb parsimònia no exempta de teatralitat, vaig anar prenent les mesures de la butaca en la qual havia de no dormir. De primer l’amplada del seient, després, la longitud, el grau d’inclinació de les diverses posicions del respatller i el reposapeus... Tal com anava establint una dimensió, la dictava perquè la Mercè l’apuntés i ella ho feia, entre comentaris més aviat sardònics. Quan vam acabar vaig treure la targeteta que duia a la cartera i tot va encaixar. Tal com passaria en una novel·la de misteri amb final feliç, tot quadrava: les mesures de la butaca de primera classe en el vol Londres-Nova York de British Airways eren exactament les mateixes que les de la butaca reclinable de la Vall d’Hebron on em tocava passar la nit. És a dir, que el meu somni eròtic era, en realitat, el meu poltre de tortura. Les dues butaques eren idèntiques, però en l’una somiava que dormiria com un nen i en l’altra no aconseguia aclucar l’ull al costat del meu nen.

A partir d’aquell moment la butaca reclinable de la Vall d’Hebron em va començar a semblar diferent. Reconec que me la vaig mirar d’una altra manera. Aquella nit, m’hi vaig instal·lar com qui sobrevola l’Atlàntic i ja hi vaig aconseguir dormir una mica. Des d’aquell dia, durant els nou anys que va viure mon fill, cada cop que tornàvem a ingressar-lo i em tocava passar una nit en vetlla al seu costat, aprofitava el canvi de guàrdia de les infermeres per advertir els companys d’habitació sobre la mena de veí que els havia tocat. Els prometia que intentaria no molestar-los ni fer gaire soroll, però ja els avisava per endavant de la intensitat dels meus roncs. Perquè roncava, amb roncs que jo no hauria ni sospitat emetre fins que ma filla els va enregistrar amb el meu telèfon mòbil per demostrar-me que existien i com n’eren, d’esgarrifosos.

Objectivament era la mateixa cadira. Idèntica. Què havia canviat? Doncs la meva manera de mirar-la. Heus aquí, doncs, per què goso tenir una resposta a la pregunta que presideix aquestes ratlles: el contacte amb la discapacitat ens ensenya a mirar diferent.

Màrius Serra. Quaderns d'Acció Social i Ciutadania. 2010

Aquest maig ens mourem a Palafolls

2010-05-03T00:28:00.002+02:00

Avui ens movem a Terrassa

2010-04-28T08:59:00.000+02:00

Avui hauria fet deu anys

2010-03-14T21:25:00.002+01:00

Quieto en italià

2010-02-28T14:11:00.011+01:00

Quieto acaba de sortir publicat a Itàlia aquesta setmana. Aquí en teniu la fitxa editorial:

LibriMondadori.it - Mondadori Libri - Scheda Libro - Quieto

i aquí el primer capítol en un format flash.

Esperem que aviat li arribi el seu exemplar a la mestressa del restaurant de Gènova.

Article a La Vanguardia

2010-02-25T09:16:00.002+01:00

Reprodueixo l'article que he publicat avui a La Vanguardia, a la meva secció "El runrún", sobre una qüestió tan delicada com els tractaments alternatius que poden rebre els nens quiets, arran de les declaracions de Bertín Osborne.

Reparos ante Osborne

Esta semana he recibido tres correos de padres que me hacen la misma pregunta: ¿qué debo hacer con mi hijo quieto? El tercero me envía el link de Tele 5 que los provoca y así veo a Bertín Osborne en La noria hablando sobre su hijo pequeño, que padece parálisis cerebral: "Desde que le hemos quitado la medicación a mi hijo Kike, es otro niño". Me intereso por su caso. De entrada, reconozco la serenidad con la que habla. Sé de dónde procede y, por primera vez, me siento en sintonía con este hombretón al que hasta ahora nada me unía. Él es guapo, bien plantado, de alta cuna y afirma votar a Rosa Díez. Yo no, y cuatro veces no. Pero comparto su aventura vital porque, entre el 14 de marzo del año 2000 y el 24 de julio del 2009 también fui padre (y ejercí como tal) de un niño quieto, con parálisis cerebral, de la misma etnia que el suyo. De ahí la pregunta de los lectores. Bertín Osborne ha montado una Fundación homónima para ayudar a otros afectados. Bien por Bertín. Su lucha es la de muchos y su popularidad puede revertir en otros padres anónimos. Bien por Bertín. Otros famosos en su lugar se dedicarían a explotar la situación desde el victimismo. Bien por Bertín. O, tal como comprobé en una dudosa subasta benéfica en la que participé en noviembre ante la familia Cruyff y otros notables del fútbol, a recaudar fondos para poder pagar un tratamiento específico para el hijo del promotor. Bien, de nuevo, por Bertín, que socializa su problema. Me informo más sobre el caso y descubro por qué ya no medican a Kike. Siguen el método Doman Delacato, una terapia alternativa creada por el fisioterapeuta Glenn Doman y el psicólogo Carl Delacato en Filadelfia, en los llamados Institutos del Logro del Potencial Humano (IHAP). Me informo más y descubro que, hace poco, el cantante asistió junto a un notable político a una conferencia sobre la terapia Doman en una localidad valenciana. Comprendo y comparto el interés de Osborne, y de cualquier otro padre, por hallar vías de mejora para el estado de sus hijos quietos. En su día nosotros también exploramos todas las posibilidades para que Llullu viviera lo mejor posible. Menos ir a Lourdes, casi todo. Pero (y la adversativa no pretende ser adversa ni adversaria ni preconizar adversidades ante la esperanza) conviene precisar cuatro cosas.

Primera: la terapia Doman se basa en teorías refutadas por la comunidad científica internacional. Segunda: en la terapia Doman las exigencias de estimulación son tan numerosas y reiteradas que los padres deben convertirse en los "coterapeutas profesionales" que aplican el método a sus hijos. Tercera: a pesar de aplicarla ellos mismos, los padres pagan mucho dinero por la terapia a los IHAP (que se presentan como institución educativa sin fines lucrativos). Cuarta: no se publican jamás estudios científicos de sus resultados y cuando la ineficiencia del método se hace evidente desde IHAP se atribuye a la falta de formación o de dedicación de los padres. No tengo suficiente formación médica para comentar el primer punto, pero sí suficiente experiencia e información para corroborar los otros tres. Conozco a diversas madres que siguieron el método Doman, dejaron sus trabajos, hicieron los ejercicios hasta la extenuación y, al no avanzar, fueron culpabilizadas desde Filadelfia y se derrumbaron. Los padres de un niño con parálisis cerebral son seres muy vulnerables que harán lo que sea por su hijo, pero son solo padres. Es inaceptable que alguien les obligue a ejercer de terapeutas, cobre por ello y luego les culpabilice por su fracaso.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 25 de febrer de 2010.

L'última entrevista

2010-02-04T13:39:00.003+01:00

Vagarejant per la xarxa he trobat l'última entrevista televisiva que vaig fer abans de la mort del Llullu. Em fascina tornar a aquell moment, és clar, i també sentir les tres últimes paraules ("hi ha un vertigen") que precediren el vertiginós canvi de vida, però la comparteixo aquí perquè veig que va ser completament centrada en la discapacitat.

Regal de Reis

2010-01-06T22:28:00.000+01:00

Moure's per la Marató de TV3

2009-12-14T09:17:00.002+01:00

No té nom

Ara fa vuit anys. Sóc amb el pare d’una nena tan quieta com el Llullu. Ens acabem de conèixer en la primera reunió del centre d’educació especial al qual assistiran els nostres fills i, a l’ascensor, em proposa quedar un dia per parlar.

—Per parlar? Que no estem parlant, ara?

Des de la més tendra adolescència que no he tornat a quedar mai amb ningú perparlar. Si tinc ganes de parlar amb una persona, hi parlo. O l’abordo o m’aborda o el truco o em truca. De fet, sempre xerro pels descosits, de manera que no veig la necessitat de premeditar-ho.

L’ascensor ens escup al vestíbul i el travessem en silenci fins al carrer. El meu interlocutor no deu saber com respondre al meu exabrupte. Tan aviat travessem la porta metàl·lica de la porteria veig la terrassa d’un bar i busco una sortida.

—Fem una canya?

Se li il·lumina la cara. No sé què devia cavil·lar, però la meva invitació el desbloqueja. Seiem, xarrupem una mica i encetem una conversa circular d’aproximació al conflicte. L’he mantinguda unes quantes vegades abans, en aquests mateixos termes de cordialitat adolorida, de manera que no em costa gaire saber quan em toca parlar del periple mèdic de mon fill i quan em toca escoltar el de sa filla. És una modalitat de conversa semblant al vol dels voltors. Com que hi ha dues víctimes, abans d’abraonar-nos en la nostra ens interessem per la de l’altre, tot remarcant-ne les coincidències i minimitzant el paper de les diferències.

La llista és molt previsible: hospitalitzacions, crisis epilèptiques, medicacions, proves, alimentació, absència de diagnòstic...

—Doncs la meva filla tampoc no té diagnòstic —em confessa després de buidar la primera gerra, com qui es treu un gran pes de sobre.

Detecto que aquesta nova coincidència entre el Llullu i la seva quieta el fa especialment feliç. Potser temia que li sortiria amb el ciri trencat d’una síndrome estranya que el deixaria sol entre les dunes del gran desert del Cervell Paralitzat. I no. Mon fill viu tan aliè a les etiquetes mèdiques com sa filla. Les seves malalties són rares, però en el sentit de poc denses (verbalment), i potser per això existeixen poc.

—Tampoc és que m’importi gaire —menteix—. No per anomenar el seu mal amb una paraula rara el farem desaparèixer.

Té raó, però la força cultural dels noms és terrible. Una cosa que no té nom no existeix plenament. Coneixeu algú que no tingui nom, renom o malnom? Doneu-me una síndrome de nom impronunciable i us muntaré una campanya de suport. Encara que sigui un nom embarbussador, com Solzhenitsyn, Schwarzenegger o Chigrinsky. Noms com Lapiladelgreix o Calaixdesastre no resulten prou atractius.

Dues gerres més tard el pare de la nena quieta sense diagnòstic ja em parla com si fóssim en una trobada d’ex alumnes. Abans que els nostres voltors emocionals s’acarnissin en els seus objectius vitals alço el braç per demanar el compte. I és llavors quan arriba una confessió inesperada que mai no oblidaré.

—Jo el que encara ara no puc suportar —em diu, amb ulls plorosos—, és saber que la meva filla mai no podrà...

Jugo mentalment a completar la frase, encara a mà alçada: caminar?, parlar?, abraçar-me?

—... arribar a ser una esportista d’elit.

Em pregunto si el cambrer, compassiu, ha afegit vodka a la cervesa d’aquest pare plorós d’ulls injectats.

—Com dius? —li faig repetir.

I hi torna. Potser la il·lusió òptica que, anys després, em permetrà veure com mon fill bat el rècord mundial dels cent metres llisos prové de la intensa perplexitat que m’envaeix en aquest moment tan animat.

—Que sempre havia somiat que la meva filla seria una esportista d’elit.

—Ah.

L’estirabot elitista té una raó de ser, perquè resulta que aquest home ensorrat que ara fantasieja al meu costat va ser jugador de futbol d’un cert nivell i els seus somnis paterns en technicolor passaven per exercir d’abnegat entrenador dels seus fills per aconseguir que fossin grans estrelles d’algun esport. El que fos.

—I vols dir que no apuntaves massa amunt? —goso replicar.

En general, sóc favorable als plantejaments personals més ambiciosos, però en malfio quan el nivell d’exigència es diposita en algú altre, sobretot si es tracta d’un fill.

El pare de la paralítica cerebral de dos anys que mai no guanyarà cap medalla olímpica em mira amb cara de quèvolsdir.

—I si la teva filla no hagués tingut cap problema de salut però no li agradés l’esport?

Ara la mirada evoluciona cap a un quèdius més agressiu.

—Si, per exemple, en comptes d’entrenar cada matí esforçadament muntés un grup de heavy metal i es matés a cerveses amb vodka? —reblo, sense gosar rematar-ho amb un comtu acusador.

El cambrer porta el compte. Quatre gerres de cervesa (del vodka ni rastre; si n’hi ha posat és de propina). Brando un bitllet de vint euros abans de topar amb la mirada ferotge del meu company de taula. Els seus ulls de quèmestàsdient conviuen amb una boca que mastega improperis sense acabar d’articular-los.

Ens acomiadem amb fingida cordialitat.

Mentre observo com s’allunya amb pas atlètic, penso que la paternitat té molts efectes secundaris. Projectem en els nostres fills un seguit de desitjos o frustracions amb la perversa voluntat que els superin. Construïm les seves biografies amb l’única força de la nostra imaginació i després pretenem que la realitat les corrobori. És un exercici absurd destinat a secretar dosis massives d’infelicitat quan la vida prescindeix de les expectatives.

Tenir un fill severament malalt només canvia les coses en un detall prou essencial: les expectatives de les quals prescindirà la vida són les que ningú no havia articulat, atès que ja les donàvem per descomptades.

I ara, quan arriba la mort
només puc paladejar la tristor
paladejar-la
amb el seu regust amarg
lluny del desesper
perquè només desespera qui esperava.

El súmmum del moviment es diu Marató

2009-12-09T16:31:00.004+01:00

La Marató de TV3 és, des de fa molts anys, la iniciativa mobilitzadora més espectacular. Supleix la interlocució directa de la gent amb la investigació mèdica, esquivant totes les burocràcies, i és un model d'eficàcia i de to. L'espectacularitat d'un megaprograma de televisió que aconsegueix enganxar molta audiència es conjumina amb la presència de testimonis sovint esfereïdors. Dolor i plaer de la mà, doncs, com a la vida. Glamour i col·lapse compartint espai.

Com sabeu, entre les múltiples iniciatives que se sumen a la Marató, hi ha un disc que ja ha aconseguit esdevenir una referència. Aquest diumenge, dia 6 de desembre, els van distribuir la majoria de diaris catalans, com si fos un editorial conjunt a 9 euros. Des de l'any passat, les llibreries també ofereixen "El llibre de la marató", també a 9 euros, que enguany també es pot obtenir en edició electrònica. Són 9 contes de Manuel Baixauli, Lolita Bosch, Esperança Camps, Andreu Martín, Quim Monzó, Màrius Serra, Jordi Sierra i Fabra, Rafael Vallbona i Eloi Vila.

L'endemà de la Marató, el dilluns 14 de desembre, publicaré en aquest blog el meu text, "No té nom", el primer que vaig escriure després de la mort del Llullu.

La inauguració del Mou-te a Vic

2009-11-29T09:17:00.008+01:00

Aquestes són algunes imatges captades per Jordi Ribó en la inauguració de l'exposició fotogràfica "Mou-te pels Quiets" al Museu de l'Art de la Pell de Vic, auspiciada per l'associació osonenca ADFO (Associació Disminuïts Físics d'Osona). Vam comptar amb els parlaments de Mercè Autonell, presidenta d'ADFO, i de la Regidora de Dones, de Joves, de Salut i de Cooperació al Desenvolupament de l'Ajuntament de Vic Gràcia Ferrer. També ens va acompanyar el gran Quimi Portet, la foto del qual ha estat la triada per a la banderola que presideix el Museu fins al 13 de desembre, tal com ha immortalitzat el jove fotògraf Martí Ribó en l'única fotografia en la qual apareix el fotògraf.

Mou-te pels Quiets a Vic

2009-11-22T13:29:00.002+01:00

Aquest dijous 26 de novembre, a les set del vespre, al Museu de l'Art de la Pell de Vic (Arquebisbe Alemany, 5. Tel: 938833279) s'inaugura l'exposició fotogràfica de Jordi Ribó "Mou-te pels Quiets". S'hi poden veure les fotografies originals de Ribó amb tots els artistes que van participar al concert "Mou-te pels Quiets" signades aquell mateix dia i també imatges del concert.

Ho organitza l'ADFO (Associació Disminuïts Físics d'Osona), en coordinació amb les Fundacions Nexe i Guimbarda, del moviment "Mou-te", i romandrà oberta al públic fins al 13 de desembre.

L’acte d’inauguració l’obrirà Josep Maria Abadal Serra, alcalde de Vic. També hi intervindran Mercè Autonell Moreno presidenta ADFO, Cécile de Visscher directora Nexe Fundació, el fotògraf Jordi Ribó i l’escriptor Màrius Serra.

Aquesta és la primera etapa d'una itinerància que portarà l'exposició fotogràfica per molts indrets de Catalunya, en un recorregut que conclourà en una subhasta final de les fotografies originals de Jordi Ribó signades pels artistes.

"Al principi fou un quiet. Aterrà a casa d’un pare escriptor, una mare mestra i una germana inquieta. Després d’anys d’anar amunt i avall pel món en la seva cadira de rodes, el quiet saltà a la fama. Un fotògraf inquiet el va fer córrer els 100 metres llisos i son pare el posà a la portada d’un llibre que molta gent llegiria. D’aquella embranzida en va sortir el concert benèfic Mou-te pels Quiets, el 14 de juny de 2009, que va reunir un munt de creadors inquiets. Quaranta dies després, el 24 de juliol, aquell quiet ens va deixar, però molta gent ja s’havia posat en moviment i ja ningú no els aturarà."

Fem números

2009-11-14T08:43:00.005+01:00

Avui és dia catorze. Una xifra qualsevol, si no fos que els números tenen cops amagats. Quan jo era petit, tothom volia treure un catorze a la travessa. Ara fa anys que ja no m'hi dedico, però diria que el premi gros de la travessa de futbol és el quinze. O el catorze més un. Al quinto, que és una modalitat familiar de bingo que es practica en moltes localitats quan arriba Nadal, el número catorze sol rimar amb la forma verbal esmorza. M'estalvio el menú d'aital àpat, que rimaria amb cigarro. En canvi, a casa, el número catorze és un número totalment indissociable del veritable inspirador d'aquest blog. Perquè el Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, va néixer un dia catorze (de març d'un any tan rodó com el 2000) i va sortir de l'armàrius també un catorze. O dos: la primera edició del llibre Quiet es va començar a distribuir, ara fa tretze mesos, el catorze d'octubre de 2008. I, sobretot, el 14 de juny de 2009 es va celebrar el concert benèfic Mou-te pels Quiets a l'Auditori de Barcelona.

Ara, una gran entitat amb nom numèric, l'ONCE, ha premiat el Llullu (a títol pòstum) en la cinquena convocatòria dels seus Premis de la Solidaritat i Superació que premien, cada dos anys, onze persones o entitats que hagin destacat "per l'estímul i la defensa de la integració de persones amb qualsevol tipus de discapacitat o pel seu afany de superació, en l'àmbit de Catalunya". El primer premiat, l'onze de l'onze de 2001, va ser Miquel Martí i Pol. Els companys del Llullu en l'onze titular d'aquesta cinquena edició van des de la Fundació Banc dels Aliments fins a la Fundació Pasqual Maragall, passant per un seguit de persones i entitats que trobareu ressenyades, entre d'altres mitjans, a les notícies que, en una cerca d'urgència, localitzo difoses pels diaris El Punt o El Periódico, el portal 3cat24 de la Corporació o l'agència Europapress.

El Llullu, doncs, continua corrent. Al seu costat, les batalles que el Cid diuen que va guanyar després de mort, són cosa de nens. Pedro Madueño ens va retratar tot encetant aquesta cursa prodigiosa ara fa tot just un any, a La Vanguardia. Aquest blog parteix de la idea que ja ningú no l'aturarà, aquesta cursa.

Es mouen pels Quiets de Bolívia

2009-11-03T22:10:00.000+01:00

Guimnova es mou pels Quiets

2009-11-02T09:17:00.002+01:00

Al número 2 de la revista Guimnova, que és el butlletí de la Fundació Guimbarda, la directora Maria José Escribano escriu un sentit comiat del Llullu amb el títol "El nen dels mil noms", tot revelant uns quants dels noms que van circular entre el personal de Guimbarda per anomenar el Lluís Serra Pablo abans que el renom de Llullu s'acabés imposant. Els tres noms finalistes van ser... Osset de peluix, Gínjol i Dròpol.

D'altra banda, la Joana Torner hi publica un poema dedicat al Llullu que volem reproduir en aquest blog que continua i continuarà mirant endavant:

Prop de l'univers

Més enllà de la porta, hi ha la pau,
i crec que tu la vetlles en el seu llindar.
Ahir tots ploràvem,
avui no hem de plorar
ni una mica, ni un instant.
Ara tu ja ets lliure, per a tu ja no hi ha lligams.
Segur que corres com un miler de vents
fora rodes, fora cadires, fora impediments.
Si la barqueta es tomba, Llullu no tinguis por,
alço la mirada enlaire i m'impregno de lluentor
de la primera llum de l'alba,
que es reflecteix en els nostres cors.
Sense voler et descobreixo amb un somriure infinit
mentre uns compassos de tendresa, de remembrances i sospirs
es converteixen en melodia
i en surten unes estrofes, de la cançó que un dia
una rialla et va fer florir,
damunt del teu tatano un estel brillant tremola
i mentre te'n vas
ens deixes un trosset de tu a la nostra escola.

Joana Torner

El Barça és mou pels quiets d'un altre planeta

2009-10-27T08:57:00.005+01:00

L'entrenador del Barça Josep Guardiola va llegir el llibre Criatures d'un altre planeta d'Elisabet Pedrosa i va decidir fer una donació a la investigació sobre la Síndrome de Rett. Concretament hi ha aportat l'import de les sancions econòmiques que els jugadors han rebut aquesta temporada per arribar tard als entrenaments o motius similars.

Dijous passat, la Gina i família van visitar els jugadors just abans de l'entrenament del dia. Aquí en podreu veure algunes imatges. Només lamentem una cosa: que els jugadors actuals del Barça es portin millor que els de temporades passades; amb el Ronaldinho i companyia el pot de les multes hauria estat molt més sucós!

Quiet a Torre Llobeta

2009-10-14T16:02:00.003+02:00

A Terrassa dialoguen pels quiets

2009-10-02T18:12:00.004+02:00

A Terrassa també es mouen pels quiets. El proper dimecres dia 7 es celebra una interessant taula rodona a la Biblioteca Central de Terrassa. Moderats per la periodista i guionista de TV3 Fúlvia Nicolàs, debatran sobre la vida al costat de les persones discapacitades. Els quatre ponents garanteixen una taula rodona intensa: Miguel Gallardo, Elisabet Pedrosa, Salvador Bernet i Àngels Ponce.

Miguel Gallardo, com sabeu tots els seguidors d'aquest blog, és il·lustrador i dibuixant de còmics. La seva filla Maria, diagnosticada amb autisme, ha compartit amb ell el guardó del premi nacional de còmic pel llibre María y yo.

Elisabet Pedrosa també és prou coneguda per tots. Periodista i guionista de "L'ofici de viure" a Catalunya Ràdio, ha publicat un dietari sobre la seva experiència al costat de la seva filla Gina, afectada per la Síndrome de Rett: Criatures d'un altre planeta.

Salvador Bernet és ex president d'APPS i actualment presideix la Fundació Serveis d'Atenció Tutelar (FUSEAT). També és pare d'una persona amb discapacitat intel·lectual.

Finalment, l'Àngels Ponce és terapeuta familiar, i ha publicat entre d'altres llibres Què li passa a aquest nen?, que és una guia per conèixer els nens amb discapacitat.

De ben segur serà un interessant debat, organitzat per la Fundació Privada L'Heura del Vallès.

Mira'm

2009-09-28T11:21:00.003+02:00

Aquest dijous, dia 1 d'octubre, arriba a les llibreries un recull de contes centrats en les persones amb discapacitat: Mira'm (contes de vides especials).

La Fundació Mas Albornà està dedicada, des de fa més de 40 anys, a la inserció sociolaboral de persones amb discapacitat i malaltia mental a l'Alt Penedès. A partir del seu encàrrec, nou escriptors han escrit nou històries centrades en diverses fases de les persones amb discapacitat. Són nou relats prou diferents, i justament el que els fa iguals és que tracten de la diferència.

Per ordre d'aparició, les històries venen signades per Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgas, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta. Gràcies a aquestes plomes inquietes, unes vides gairebé invisibles d'éssers quiets esdevenen visibles. Mireu-vos-els!

Mira'm és el volum número 69 de la col·lecció Narrativa de l'editorial Cossetània.
Té un preu de 10,90 euros i el seu ISBN és 978-84-9791-486-4.

Bombolles d'afecte

2009-09-11T16:13:00.004+02:00

Són moltíssimes les paraules de suport que ens heu fet arribar per terra, mail, sms, blog i facebook. Lluny d'atabalar-nos, ens han recomfortat i us les agraïm de tot cor. La vida, per fortuna, continua. I aquest blog també continuarà, al seu ritme. Els quiets tenen moltes capacitats ignotes, i una d'elles és la capacitat de transformació.

El dia que va morir el Llullu havíem quedat amb l'Elisabet Raspall per anar a veure el Rebufaplanetes del Pep Bou al teatre Poliorama. Ara per ara, no se m'acut cap millor manera de reprendre aquest blog que amb unes imatges de l'actuació conjunta a l'Auditori amb què ens van obsequiar el 14 de juny.

Llullu in memoriam

2009-07-25T05:19:00.001+02:00

Llullu (14 de març de 2000-24 de juliol de 2009)

El Tricicle signa pels Quiets

2009-07-18T17:47:00.002+02:00

Nina signa pels Quiets

2009-07-14T22:22:00.002+02:00

El dia del concert, avui fa un mes, tots els artistes que hi van participar van signar pels Quiets la foto emblemàtica que els havia fet el Jordi Ribó. Com que la temporada vinent l'exposició itinerarà per diverses ciutats catalanes, des del blog anirem divulgant alguns d'aquells moments.

Els verbívors es mouen pels Quiets

2009-07-09T19:31:00.005+02:00

Al portal verbalia.com cada setmana plantegem un repte verbal. Les setmanes abans del concert vam demanar acrònims que partissin de QUIETS. Aquests són els missatges dels verbívors:

# La unió fa la força
Q ue,
U nint
I ntencions,
E sperança
T inguin els
S omnis!
hadah
15/06/2009 13:31

# Qui ets:? Qui, Que, Quan, Quant
qui una il•lusió extraordinària tradueix silenciosament
que un imperceptible ésser trobi satisfacció
quan una imatge esdevé ta solitud
quan un individu existeix tot sol
quantes utopies imaginades esdevindran tènue saviesa
Daniel Fuster
15/06/2009 00:14

# Per al Llullu
Que Una Immensa "Entrada" Tingui (el concert)!
hadah
13/06/2009 21:02

# Simpatia
Quants Ulls Il.luminats Et Transmeten Simpatia!
karmina
11/06/2009 17:52

# Encara més QUIETS
QUIETS: Quan una immobilitat ens té sotmesos.
Quest: units intentarem, esperançats, trobar solucions.
Xavi Gil
10/06/2009 07:25

# Somnis
Quantes Utopies Identifiquen Els Teus Somnis!
karmina
06/06/2009 14:25

# Anhel
Que Universos I Estrelles Transformin Silencis!
karmina
06/06/2009 14:22

# QUIETS
Quan Unim Inquietuds Equivalents Trobem Solucions.
Quiet Utilitzo Intel·ligentment El Teu Somriure.
Roser Solanas
06/06/2009 12:25

# D'anada i tornada.
Que un infant estàtic també somia !
Sóc tancat en íntim univers quiet.
jms
06/06/2009 00:53

# Portada de llibre
Quants Ulls Il·lusionats Esperem Ta Sortida?
Natàlia Isern
05/06/2009 20:46

# Acrònim:
Els QUIETS són els Qui Us Interpel·len Esguardant Tot Silenciosos.
Xavi Gil
05/06/2009 13:53

# Querubins Units Immòbils per l'Emancipació Total Sagrada
Quadruplicant un immens esforç, tartamudeja silenciós.
Quintuplicant un immens esforç, trontolla sotsobrant.
Qui us interpeŀla està tot sol.
Quan un infant és totalment sa?
Quim
05/06/2009 11:38

# Dedicats especialment al Llullu
"Que un indomable estel t'acompanyi sempre"
"Que un increíble i especial `Tatrebiller´ siguis"
"Que un imprevisible enigma t'emocioni sempre"
"Que una incondicional estimació t'acaroni/t'acotxi sempre"
Una abraçada ben forta
Mercè H.
05/06/2009 10:49

# Qui ets?
Qui ets?
Quan uns infants esperen ton suport? Quan ulls innocents esperen tendres somriures? Quan una immensa estimació tot silencia?
Xavier Gil
05/06/2009 07:35

Qui vol la Bruni tenint en Bruno?

2009-07-06T22:06:00.000+02:00

La cançó de Bruno Oro

2009-07-05T17:33:00.002+02:00

Bruno Oro ens va sorprendre el dia del concert amb una cançó inèdita i composta expressament per a l'ocasió, que duu per títol "Llullu".

Més endavant provarem de penjar-ne el video, però de moment, aquí en teniu la lletra:

LLULLU

Ma, Ma, Mariucio, mago delle parole,
hai visto che confusione hai creato con questa cruciverba di emozioni

Mariucio, l’uomo che non si stanca mai
Cerca l’anagramma di felicità

Llullu, tuo padre è un pazzo scatenato
Un romantico che non ci crede alla inmortalità
Perchè lui è la inmortalità
Quindi tranquillo, che lui quando ti guarda...
Riposa un po...e sogna un po...

Mariucio, grazie per questa danza che mi hai fatto imparare
Di vita morte fumo poesia pasta amore e porca puttana!
Mariucio, genio, bambino, Messi della literatura...
Della “Sprontipanxafulgura...”

Llullu, tuo padre è un pazzo scatenato
Un romantico che non ci crede alla inmortalità
Perchè lui è la inmortalità
Quindi tranquillo, che lui quando ti guarda...
Riposa un po...e sogna un po...
Si fuma una sigaretta storica...
E sogna un po
Pensa a una favola...
Dopo la scriverò...
Ma prima si fuma una sigaretta storica...
E sogna un po...
E riposa un po...

Un primer balanç

2009-06-24T23:48:00.003+02:00

Després de pair tot el que vam viure la nit del 14 de juny, és moment de fer un primer balanç. La veritat és que el concert ha estat tot un èxit. 1.339 persones van assistir a la Sala Pau Casals de l’Auditori i la retransmissió pel Canal 33 va ser seguida, durant gairebé tres hores, per una mitjana de 35.000 espectadors, amb pics de 60.000. Avui, dia de sant Joan, el canal "internacional" TV3.cat ho ha repetit en sessió de tarda, de manera que aquestes xifres de difusió s'hauran vist incrementades. Per bé que les xifres puguin semblar modestes en el món televisiu, mai tanta gent no havia estat pendent dels quiets.

El balanç econòmic és positiu en més de 30.000 euros nets per a les Fundacions Nexe i Guimbarda. La recaptació per taquilla va ultrapassar els 40.000, els patrocinis aconseguits van ser de 18.000 i les donacions per Fila Zero, de moment, ja passen de 3.000 euros. Les despeses tècniques derivades del lloguer de la sala, els diversos materials impresos, els professionals tècnics i les assegurances van significar una despesa d'uns 30.000 euros.

Gràcies a tots els artistes, els voluntaris, els patrocinadors, els donants i els espectadors.

El blog del “Mou-te” no s’atura pas aquí. Continuarem informant.

D’entrada, encara ens queden uns quants serrells que pengen del concert. Ben aviat, la lletra inèdita de la cançó que Bruno Oro va compondre especialment per al “Mou-te”, però també algunes de les imatges que van acompanyar els artistes des de la pantalla, el còmic "Súper Quiet" que Miguel Gallardo va dibuixar a l'escenari, la possible itinerància de l'exposició fotogràfica de Jordi Ribó... Feu-vos seguidors del Blog i en sereu degudament informats.

Mou-te pels Quiets al TN

2009-06-16T09:37:00.001+02:00

Et vols moure per la Fila Zero?

2009-06-14T12:03:00.002+02:00

El número de compte és el 2013 0459 36 0200796653
Els altres números els poses tu, amb tants zeros com vulguis.
Els quiets de les Fundacions Nexe i Guimbarda t'ho agrairan.

Si, després de fer l'ingrés, envies un correu electrònic a familia@nexefundacio.org, rebràs per pdf un certificat de donació amb valor fiscal.

Jo ja fa mesos que vaig decidir moure'm i la veritat és que ha estat vertiginosament divertit.
Avui és el dia Q, el dia del llançament:

La vida és tan vertiginosa que els Quiets poden ser un paracaiguda excel·lent.
Ja ho saps, si et mous pels Quiets, potser acabaràs sabent qui ets.
Salut

Demà, a partir de les 22h pel C33

2009-06-13T12:44:00.002+02:00

El joc del Mou-te, per Oriol Comas

2009-06-11T00:15:00.003+02:00

El creador de jocs Oriol Comas i Coma ha inventat una modalitat de xinos per al Mou-te, il·lustrat per Bié. Tothom que assisteixi al concert el trobarà a l'extens programa de mà que hem preparat, juntament amb les fotos de Jordi Ribó i d'altres sorpreses.

L'empremta del Llullu

2009-06-09T22:57:00.002+02:00

El Llullu diu que el diumenge, després del concert, estamparà la seva empremta dactilar a tots els llibres que el públic vulgui. La Llibreria Numància posarà una parada al vestíbul amb molts llibres relacionats amb la temàtica del concert. Com que alguns dels seus autors —Miguel Gallardo, Àngels Ponce, Cécile de Visscher— hi seran presents, el Llullu ha decidit que ell també signarà.

La xapa del concert

2009-06-09T08:48:00.003+02:00

Aquest diumenge, tots els assistents rebran un programa de mà amb totes les fotos que Jordi Ribó ha anat fent als participants, alguns dels textos que he anat publicant en aquest blog, l'espai dedicat als patrocinadors i algunes sorpreses. L'illa Diagonal, per exemple, ha editat 2000 xapes que tots els portadors del programa de mà podran aconseguir els dies posteriors al concert. El senyal de comprovació serà l'empremta dactilar del Llullu.

En Joan Miquel Oliver es mou pels Quiets

2009-06-06T22:38:00.002+02:00

"El cantautor preferit d'en Benji, de 7 lletres" era l'Oliver, és clar. En Joan Miquel Oliver, factòtum del grup mallorquí Antònia Font, amb el qual ha resseguit una trajectòria ascendent que, fins ara, ha culminat amb la versió simfònica del disc Coser i cantar, enregistrada a Bratislava, i els concerts subsegüents al Liceu. Però en Joan Miquel també té una trajectòria en solitari. Es va estrenar com a novel·lista amb El misteri de l’amor i ara acaba de publicar el seu últim disc-quadern Bombón mallorquín.

En Jordi Ribó el va capturar en ple cadirasutra. El dia 14 de juny acostarà el seu món fascinant al dels Quiets amb dues d'aquelles cançons que et poden fer descobrir Qui Ets: "Hansel i Gretel" i "Marcianet de Mart". Aquesta cançó, del seu últim disc, conté un vers extraordinàriament proper als Quiets: "amb la mirada brillant i la ment en blanc"...

L'Oriol Izquierdo es mou pels Quiets

2009-06-05T08:21:00.004+02:00

"La mà esquerra de les lletres catalanes" ocultava la personalitat del poeta Oriol Izquierdo, actual director de la Institució de les Lletres Catalanes. L'Oriol sempre ha estat un gran lector i home de lletres, però fa molt poc que s’ha revelat també com un bon poeta, amb el seu primer llibre: Moments feliços. Abans d'exercir la direcció de la ILC ha fet d’editor, de professor i d’articulista.

Sempre s’ha mirat els Quiets amb la mirada Clara, perquè res del que els passa no li és aliè. Per això no ha dubtat gens a moure’s per ells, encara que aquesta lectura el pugui remoure. Ni tampoc ha dubtat ni un instant a retratar-se enfilat en una cadira de rodes semblant a la que va usar sa filla. El dia 14 de juny llegirà un fragment de Quiet amb la veu alta i Clara.

La Carla Serra també es mou pels Quiets

2009-06-04T09:11:00.005+02:00

Una de les protagonistes del llibre també ha volgut moure’s pels quiets llegint en públic el millor fragment de Quiet, segons l’opinió unànime del públic i la crítica, i també l’únic que no ha escrit el seu autor. La redacció “El Lluís té una malaltia” data de quan Carla Serra tenia deu anys i va proporcionar-li l’únic premi literari que ha aconseguit fins ara, en el incomparable marc dels Jocs Florals de l’Escola Guinardó.

Del capítol “Vampirisme”.
Escola Guinardó. Barcelona, 24 d’abril de 2005

El Lluís té una malaltia

Al cap de 2 o 3 dies de néixer, li van trobar una malaltia al Lluís. I la Carla, la seva germana, es va espantar, però després es va tranquil·litzar bufant tranquil·lament i respirant fondo. Cada dia li donaven xarops que en teoria curaven però no li feien efecte. I va tenir una crisi. Una crisi consisteix en què aixeca els peus i les mans i fa una cara de fàstic. I la Carla es va espantar una altra vegada i es va tranquil·litzar comptant fins a tres. Llavors li va dir la seva mare Mercè: ‘Quan tingui una crisi, li hauràs de fer una carícia’. El Lluís no podia parlar ni caminar ni córrer ni escriure... Però era igual de guapo que els altres nens i carinyós. La Carla el remenava perquè estigués content. L’aixafava, jugava, li explicava contes, li posava música... La Carla se sentia bé amb el Lluís encara que tingués una malaltia perquè era el seu germà i se l’estimava molt.

En Sergi López es mou pels Quiets!

2009-06-02T23:45:00.005+02:00

"Si el Gires esdevé Zepol, aquest amic que us vol" amagava el nom de l'actor Sergi López.

Des que va rodar Western (1997) la seva carrera internacional d’aquest actor vilanoví no ha deixat de créixer, sobretot a França. Amb pel·lícules com Une liaison pornographique (1999) o Harry, un ami qui vous veut du bien (2000), però també amb El Laberinto del Fauno (2006) i moltes d’altres. Actualment, està a punt de presentar Map of the Sounds of Tokyo (2009), dirigida per Isabel Coixet i de tornar al TNC el setembre amb el seu impressionant espectacle Non Solum, escrit amb Jorge Picó.

En Jordi Ribó el va situar en un entorn urbà, circulant en paral·lel a un taxi pel carril del bícing sector quiet. La seva determinació és la nostra. Feu difusió del concert. Ja només queden nou dies i moltes entrades per vendre! Encara que les parts baixes estiguin plenes, l'amfiteatre de l'Auditori té bones vistes i millor acústica.

"El Semillero Azul" es mou pels Quiets

2009-06-02T16:32:00.003+02:00

L'Associació artística i literària "El Semillero Azul" de Sant Joan Despí, ens comunica que col·laborarà amb el Concert Benèfic donant l´import del seu tercer premi (100 euros) a aquest projecte. Moltes gràcies!

http://www.despientitats.cat/

Gavà Televisió es mou pels Quiets

2009-06-01T22:03:00.001+02:00

Una lectura molt ben il·lustrada d'un fragment del primer capítol de Quiet.

Parlant del Quiet a Sant Cugat

2009-06-01T00:25:00.003+02:00

En Jordi Martínez es mou pels Quiets

2009-06-01T00:25:00.002+02:00

"El Jordi més franciscà de Ventdelplà" és el Jordi Martínez.

Ve del món dels pallassos i molta gent el coneix pel seu paper de Paco a Ventdelplà, però el Jordi Martínez ha fet papers molt variats al teatre. A Arcàdia de Tom Stoppard encarnava el pedant catedràtic anglès Bernard Nightingale, al costat de Victòria Pagès i David Bages. Però potser el seu paper més complex ha estat a l’obra El roure, de Tim Crouch, en la qual treballava cada funció amb un intèrpret diferent, que no coneixia l’obra ni n’havia vist el muntatge.

El Jordi Ribó el va enxampar al mig de la Rambla de Barcelona, en una sessió de fotos que va comptar amb un munt de col·laboradors entre la gent que hi passejava.

En Lluís Gavaldà es mou pels Quiets

2009-05-30T11:13:00.006+02:00

"L'home menys noble de Constantinoble que comparteix un gavadal de lletres amb el Llullu" és en Lluís Gavaldà, filòleg anglès i tanmateix cantautor apreciadíssim. Tothom sap que Els Pets, constituïts pel Lluís, en Joan Reig i el Falín Cáceres, és un dels grups més refulgents del rock català, responsable de desenes de cançons que ja formen part de la memòria col·lectiva. Probablement el seu “Bon dia” és una de les tonades més enganxadisses que han sorgit en les últimes dècades.

Això no treu que Lluís Gavaldà exerceixi de pare primerenc als programes de Carles Capdevila, que publiqui llibres com Estic prenyat o que dediqui una cançó com “Valset” al seu fill Lluc. Justament el Lluís es mourà pels Quiets a ritme de valset, el proper 14 de juny.

El Jordi Ribó el va visitar a Tarragona. Després d'anar amunt i avall, el va convèncer per afegir-se a la colla de castellers més fèrria del món, la que roman plantada a la Rambla tarragonina. La veritat és que en Gavaldà té estil, per fer l'aleta. Us recordem que l'exposició que conté totes les fotos dels artistes del Mou-te romandrà oberta fins al dia abans del concert a la Sala de la Llibreria Bertrand (Rambla Catalunya, 37), de Barcelona.

La Neus Bonet es mou pels Quiets!

2009-05-28T17:49:00.004+02:00

"La trobes als Pirineus traginant un barret d'estudiant" remetia a Neus Bonet, atès que un bonet és un d'aquells barrets que els estudiants llancen enlaire per celebrar la graduació.

Periodista de llarga trajectòria en diverses ràdios del país. Va passar de fer les tardes a Catalunya Ràdio, on se la recorda enriolada per les ocurrències de la parella Monzó & Pàmies, a capitanejar els matins a Ona Catalana. Després d’un temps lluny dels micròfons, ara és la successora d’Antoni Bassas al capdavant d' El matí de Catalunya Ràdio.

El dia 14 la Neus també es mourà pels quiets. En Jordi Ribó l'ha volgut plasmar a Montjuïc, davant d'un munt d'escales.

El Club es mou pels Quiets

2009-05-26T08:39:00.002+02:00

Just abans de la inauguració, aquest dijous 28 a les 20 hores, de l'exposició "Mou-te pels Quiets" a la Llibreria Bertrand de Barcelona, anem amb el fotògraf Jordi Ribó a El Club.

En Quimi Portet es mou pels Quiets!

2009-05-24T23:16:00.004+02:00

"Qui ha aportat més bona química musical des de l'època que feia el burro sense fer el ruc, de 5 + 6 lletres" era en Quimi Portet, un veritable mestre zen en la nostra eszena.

I és que l’autoanomenat el guapo de El Último de la Fila —i antic membre de Los Burros— és un dels artistes que fa més el que vol i quan vol. El proper mes de setembre publicarà el seu setè disc en solitari, que es dirà “Viatge a Montserrat” i, a partir de llavors, començarà el “World Tour 2009-2010” amb la “Orquestra Filharmònica de Cro-Magnon i Turbamulta Nacional dels Soviets de Santa Quitèria”. Per al concert del Mou-te li hem fet una petició molt específica “Progresso adequadament”.

Jordi Ribó l'ha capturat a Tavertet, que rima amb Portet, en posició clarament contemplativa.

En Queco Novell es mou pels Quiets!

2009-05-22T16:19:00.002+02:00

"El més nou de Polònia, de 5 i 6 lletres" és, òbviament, en Queco Novell. Periodista incisiu i actor camaleònic, ha estat capaç de personificar els polítics que regeixen el nostre destí i de fer-ne caricatura. Procedent del periodisme polític, l’aplicació del seu talent a la sàtira, conjuntament amb el dels seus companys Toni Soler i Manel Lucas, ha ajudat a consolidar “L’Esquella de la Torratxa” del segle XXI en les seves versions radiofònica (“Minoria absoluta”) i televisiva (“Polònia”).

El 14 de juny també es mourà pels quiets a l'Auditori. Aquí el teniu capturat pel caçador de camaleons Jordi Ribó al plató del Polònia. No us talleu, que és molt bona.

En Carles Capdevila es mou pels Quiets!

2009-05-20T00:36:00.005+02:00

"L'educador de criatures amb més opcions de ser alcalde, de 9 lletres" és en Capdevila, Carles Capdevila, l'home que ha portat més lluny els Hostalets de Balenyà. Els seus seguidors més recents el coneixen per Capde. Articulista mordaç i guionista d’humor, en els últims tretze anys s’ha especialitzat amb aital fervor en les qüestions procreatives que ha estat pare diverses vegades: ha parit llibres com Criatura i companyia, ha engendrat programes televisius com Qui els va parir?, a TV3, i encapçala cada diumenge l’ Eduqueu les Criatures a Catalunya Ràdio, a banda de practicar amb l’exemple ajudant a portar al món quatre criatures, que no són poques.

Aquí el teniu practicant un dels seus esports de risc favorits en una zona de jocs del barceloní passeig de Sant Joan, capturat pel subjectiu objectiu de Jordi Ribó.

Gospel Viu es mou pels Quiets!

2009-05-18T15:43:00.008+02:00

La resposta a l'enigmàrius "Crinera canina espavilada, de 6 + 3 lletres" era el grup Gospel Viu, amb seu a Palafolls, capitanejat per Moisès Sala des de l'últim any capicua i compost per una colla de més de 31 poblacions catalanes que canten, ballen, es mouen i commouen a tots els públics que gosen anar-los a veure. Jo els vaig conèixer l'octubre de 2006 en un acte electoral al Palau de la Música, al qual vaig assistir amb la meva llibreteta Miquelrius per tal d'escriure'n una crònica per a La Vanguardia. De llarg, el més interessant d'aquell míting va ser l'actuació dels Gospel Viu, de manera que vaig descriure'ls així: "54 voces y 5 músicos de negro dirigidos por Moisès Sala, un director espectacular que se mueve en escena como Mick Jagger".

Des que l’any 2002 Moisès Jagger Sala va proposar la creació d’un nou cor de gospel a Palafolls, aquesta formació no ha deixat de connectar amb el públic amb la veu, la música i les emocions. Sentir-los és verament sentir-los. Són un cor i per això canten verament de cor. Vincran a moure’s pels quiets com un sol cor, en plenitud de facultats i amb la formació de gala. Obriran i tancaran l’espectacle. Si, després de sentir-los el 14 de juny, en voleu més, podeu tornar a L’Auditori a sentir-los el 19 de setembre: el 19/9/9 (a les 9 i 29 de la nit) amb el seu “The Gospel X-Perience!”. S’ho val.

La Ivette Nadal es mou pels Quiets

2009-05-16T16:57:00.005+02:00

"La jove cantautora granollerina que millor es relaciona amb Josep Thió" és la Ivette Nadal (Granollers, 1988), òbviament gràcies a la relació entre els tions i l'època de Nadal. La més jove dels artistes que es mouran pels Quiets el 14 de juny és una finíssima poeta de veu avellutada.

La seva singladura pren volada després del seu pas pels recitals poètics de l'Horiginal, dirigits pel gran Josep Pedrals en aquest bar proper al Macba i tanmateix capaç de contenir tota mena de colors. Entre 2005 i 2007 va teixint moltes cançons que componen un disc d'aquells tan bonics que tothom anomena maquetes: "Guerres dolcíssimes".

Aquestes dolcíssimes guerres van introduir la veu de la Ivette a moltes oïdes, fins fer-la partícip de l'últim disc de la Marató. La primera vegada que la vaig sentir ho vaig fer amb un calfred. Cantava una cançó dedicada a un "germà gran, el preferit" i la tornada feia "mare, el Lluís és mort i no m'espanta res"... Res no ens espanta quan sentim una veu com la seva. Aquí la teniu, capturada pel seu convilatà Jordi Ribó al seu Vallès.

En Pau Riba es mou pels Quiets!

2009-05-15T08:22:00.005+02:00

Pau Riba és un artista inclassificable, autor, entre moltes altres cançons inoblidables, de l'himne dels quiets: "L'home estàtic". El seu últim disc es diu "Virus laics". Jordi Ribó l'ha visitat a ca seu, la Casa Alta de Tiana i l'ha immortalitzat com un cargol de closca metàl·lica. Els quiets porten la casa a sota i els cargols al damunt.

Del capítol "Himne" a Quiet:

“Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma”.

Mai no m’he arribat a aprendre cap cançó sencera. Ni tan sols les que jo escrivia per a les bandes que vaig muntar d’adolescent. Sempre havia de sortir a actuar amb un full al faristol del meu Elka Capri. Feia veure que era la partitura, però en realitat era la lletra. La meva lletra. I això també val pels himnes. Els públics, com Els Segadors o l’Imagine, i els privats, com L’home estàtic o Un gelato al limon. Mai no he aconseguit aprendre-me’ls i si em calgués demostrar qui sap què en públic hauria de fer play-back per fingir i salvar la papereta. Només em sé completes les tornades.

De fet, ara ja l’entono en veu més alta:

—“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells”.

Encara bo que els de casa dormen al pis de dalt, i que tinc la porta del despatx tancada, perquè el Jameson ja m’empeny a intentar demostrar-me que, si per alguna estranya raó em calgués fer-ho, podria rescatar la lletra de L’home estàtic d’alguna remota circumvol·lució cerebral i cantar-la sencera. La veu escardalenca del Pau Riba continua narrant la vida d’aquest Bartleby estàtic:

“Més grandet troba un...”

—Ocell! —remato, com si fos en una d’aquelles cançons amb eco.

“a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excre...”

—Ment! —bramo.

“li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un...”

—Ull!

“i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina...”

—... se'n va a Fraaaança! —canto amb un puny fent de micròfon, talment en un karaoke.

No tinc consciència de posseir un sentiment tràgic de l’existència gaire elevat, però des que convisc amb el Llullu qualsevol detall, per més insignificant que sigui, em pot sumir en un estat catatònic que no sabria definir gaire. És el que em passa ara, just després de bramar festivament el nom de França. No sé què ho fa, però callo de manera abrupta i em quedo immòbil, fulminat per la tristor, mentre la història de l’home estàtic continua sonant a la meva biblioteca de llibres tancats.

“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells...”

En un primer moment d’eufòria ribiana he activat la funció repeat a l’itunes, de manera que L’home estàtic acaba i recomença, sona i acaba, acaba i recomença, sona i sona i sona i sona i acaba i recomença no sé quantes vegades més abans no em serveixo una altra copa de Jameson. Això em reactiva. Em remullo les genives i, abans d’enviar-lo, gola avall, una obsessió es fa paraula i envia missatges de joia al centre motriu del cervell.

—Què collons tristesa? —em sento pronunciar— Si és tan dropo que no sap ni què és, la tristesa! És la peresa, el que el té corprès!

La peresa. Agafo el diccionari i torno a buscar-hi el verb desemperesir-se, igual com aquell dia, onze mesos enrere, que l’acabava de posar en uns encreuats i vaig llegir-ne la definició per poder descriure els gestos lul·lians a la consulta del doctor Casanovas. Desemperesir-se. Ben bé l’última paraula abans de, els últims instants d’innocència.

La peresa, en imposar-se, em fa desemperesir. Si tingués el piano provaria de tornar-la a tocar, com solia, però només tinc l’i-tunes i per això em dedico al karaoke. Trobo la lletra completa en un web de fans de Pau Riba i això em permet cantar-la de la a a la zeta, abolint-ne només la tristesa.

“És l'home estàtic, la pereeeeeesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabeeells”.

Ara el despertaria.

A un mes del concert

2009-05-14T00:25:00.005+02:00

Presentem en societat el cartell dissenyat per la Begoña Berruezo, del Grup 62, a partir d'una imatge de Miguel Gallardo. Naturalment, la cartelleria contindrà els logos dels patrocinadors i col·laboradors que ens ajuden a tirar endavant aquest concert benèfic.

Amb el suport de La Vanguardia, Catalunya Ràdio, TV3, l'Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona, L'illa Diagonal, Editorial Empúries, Editorial Anagrama, Fundació Nexe i Fundació Guimbarda.

I la col·laboració de Cadena 100, Enderrock, Plataforma, Grup Catalònia, Institut Guttmann, ONCE Catalunya i Vibra Comunicación.

La Marta Angelat es mou pels Quiets

2009-05-13T09:10:00.004+02:00

L'anagrama més angelical de la frase proposada —ENGALTA TRAMA— és el nom de l'actriu i directora Marta Angelat, amb qui vaig compartir la curiosa experiència mística de reviure la Mercè Rodoreda en un episodi televisiu de "L'entrevista impossible" (TV3, 2006).

La Marta és una gran actriu que ha treballat en moltíssimes produccions teatrals, com La cabra amb Josep Maria Pou o l'inquietant Carnaval de Jordi Galceran, en el qual encarnava la inspectora Garralda. La seva trajectòria professional és molt rica i variada. Filla del gran Josep Maria Angelat, la Marta ha treballat en cinema, doblatge i televisió. Últimament ha dirigit diversos muntatges, entre els quals Jo sóc la meva dona, amb Joel Joan.

L'objectiu subjectivíssim de Jordi Ribó captura la Marta al Fossar de les Moreres, a tocar de l'església de Santa Maria del Mar, en un esplèndid migdia barceloní. Volem agrair-li de cor que es mogui pels quiets. Tot un detall per part seva, i la Rodoreda deia que el més important de les novel·les sempre estava en els detalls.

L'Albert Om es mou pels Quiets

2009-05-12T10:38:00.008+02:00

"L'arbre més apreciat pels practicants del ioga, de 2 lletres" és l'om, com sap tothom que ha practicat ioga o ha resolt els meus mots encreuats. De vegades, també és l'arbre de tarda a TV3, o l'arbre més que un Club... En tot cas, l'enigmàrius del Mou-te amagava la personalitat de l'inquiet periodista Albert Om. El 14 de juny també serà amb nosaltres llegint un fragment de Quiet.

Aquí el teniu, capturat per l'ull sempre inquiet Jordi Ribó, en el marc rectangular que ens l'ha fet tan familiar. L'Albert va ser el primer entrevistador que es va acostar al viatge dels quiets, quan el llibre encara no havia ni arribat a les llibreries. Ara li hem d'agrair que també estigui al costat dels quiets, poques setmanes abans de tancar un lustre brillant al capdavant d'un programa de tarda que sempre ha estat més que un Club.

En Matthew Tree es mou pels Quiets

2009-05-11T10:31:00.004+02:00

Matthew Tree no escriu trilogies ni munta triumvirats, però els seus llibres són ben coneguts pels lectors catalans. Per això volem agrair-li que es mogui pels Quiets i us convidem a visitar el seu web personal, que trobareu a la llista d'enllaços del blog. En el seu últim llibre, La vida després de Déu (Ara llibres) fa una reflexió molt documentada sobre el paper de les religions en les nostres vides. La convivència amb la discapacitat sovint fa qüestionar algunes creences o en provoca d'altres, potser perquè ens posa a tots molt a prop del vertigen existencial. Matthew Tree ens ajuda a situar aquests neguits en la terrenalitat de l'única vida que tots coneixem.

El capítol "Mastoïditis" de Quiet acaba amb unes paraules que estan plenament en sintonia amb l'obra i el pensament de Matthew Tree: "Ens passem la vida celebrant èxits absurds i només veure una bata blanca ja ens posem de mala llet. Quan la medicina pot comprendre la naturalesa del mal i modificar-la n’hi ha per tirar coets. ¿Que potser tenim res millor a celebrar que la salut i la vida?"

L'ull inquiet de Jordi Ribó ha atrapat Matthew Tree en un espai ple de tensió i de força, igual com els seus textos literaris. Amb la llum de les set del capvespre, a sis quilòmetres de la ciutat, una nova cruïlla. Anem fent via.

Guimbarda es mou pels Quiets

2009-05-10T11:21:00.004+02:00

Fragment del text inèdit "Relat relat" que sortirà publicat properament en un llibre col·lectiu sobre la discapacitat promogut per la Fundació Mas Albornà i edicions Cossetània.

El context és una reunió de pares a l'Escola Guimbarda:

"Les úniques reunions que m’agraden són les imprevistes. Quan em convoquen a una reunió formal faig els possibles per escapar-me’n o per trobar una altra manera de resoldre la situació que la provoca. Fa anys que defujo propostes, feines o activitats diverses d’ètnia Geyper, és a dir, que impliquin entrar en aquell estat vital que les secretàries de direcció descriuen amb tanta contundència quan no poden passar trucades als seus superiors. És clar que la finta no sempre és possible i ara mateix estic reunit.

Reunit amb quatre de les professionals que s’encarreguen de l’educació (especial) del nostre fill (molt especial), per comentar l’informe pedagògic (ultraespecialitzat) del curs. Poca broma. Ja em faig el càrrec que aquesta transmissió d’informació no es pot fer de cap altra manera, i mai no me’n perdo cap, però això no treu que tingui una certa pressa per enllestir.

—Què? Com s’ha portat el Llullu? —els engalto, en el mateix to que faria servir a la reunió de curs de sa germana gran, que a mi també em semblaria molt especial si no fos que tothom ha acordat que és una nena la mar de normal— Passarà de curs o haurà de repetir?

Una pregunta que probablement no faria a l’escola dita normal, potser perquè la repetició de curs és una possibilitat plausible en el cas de sa germana i no pas un vehicle trencaglaços, com aquí.

—És un sol de nen —assegura la Xènia, que n’és la tutora—, però no es desfarà tan fàcilment de nosaltres, perquè l’any que ve el tornarem a tenir.

—Així sou vosaltres, les que repetireu —els clavo—. No voldria pas cap taca a l’expedient acadèmic del Llullu.

Riem. No falla mai. Actuar com si el Lluís, en comptes de patir una paràlisi cerebral severa, fos el clàssic alumne entremaliat de set anys ens diverteix d’una manera irresistible. Ens fa tanta gràcia com als nens de set anys jugar a tenir-ne quaranta-set. La Mercè, que és mestra i ara mateix deu sentir-se estranya fent de mare a l’altra banda de la taula, fa veure que em renya.

—Sort que no em toquen pares com tu, a les meves reunions amb els de P3!

—És que la teva és una escola normal —m’hi torno—, i aquesta és especial. Que no has vist el rètol de l’entrada?

Més rialles nervioses, ara de complicitat. Un cop desactivats els primers silencis, la reunió pren el rumb previst. Ens passen l’informe pedagògic imprès i n’anem comentant les diverses facetes. A pams. Cada pam el recorre l’especialista corresponent: l’Arantxa per a les qüestions mèdiques i d’infermeria, la Mercedes per a la fisioteràpia, la Luisa com a educadora de l’aula i la Xènia de tutora. Enguany el Llullu va a l’aula de les Fades amb quatre companys més i tot rutlla relativament bé.

Vivim una època tranquil·la i les crisis epilèptiques es mantenen més o menys controlades, de manera que el protocol d’àrees, objectius, metodologia i avaluació flueix com en qualsevol reunió escolar (no especial). L’informe és complet i el llenguatge una mica tècnic. Amb els anys, m’he acostumat a sentir parlar del treball vestibular, els objectes mediadors, els seguiments visuals, els missatges anticipadors o la pilota Bobath.

Les primeres sorpreses arriben a l’hora de definir els jocs de falda.

—Això ho fem en petit grup —ens informa la Xènia—, asseguts a la màrfega.

Com que ha aixecat els ulls de l’informe, el seu llenguatge es torna més vivaç i espontani. Ens explica quines posicions utilitza per fer els jocs de falda amb el Llullu i ens descriu les tres cançons que treballen a l’aula de les Fades.

—Aquest curs fem l’escarabat bum bum, si la barqueta es tomba i l’arri arri tatanet.

Em retinc de taral·lejar la tercera, que era la preferida de sa germana gran fa només deu anys, quan l’adolescència no figurava ni en el seu full de ruta.

—I al Llullu li agrada especialment si la barqueta es tomba.

—Ah, sí? —diu sa mare, mig rient.

Estem en aquella fase de la reunió en la qual tothom es relaxa, el temps comença a passar volant i la trobada es pot allargar més que un partit de tennis sobre terra batuda.

—I en què ho noteu? —demano.

La Xènia ho té claríssim. Pel que sembla, el moviment vestibular dreta-esquerra que acompanya la banda sonora de la barqueta li encanta. Ens informen que amb l’escarabat bum bum tendeix a tancar els ulls, però que amb la barqueta aquesta que es tomba el paio es manté despert durant tota l’activitat.

—I amb l’arri arri? —m’interesso.

—També li agrada, però no tant. De vegades aguanta el cap uns segons, però de seguida el deixa caure i llavors tanca els ulls.

—Desconnecta.

—Ah.

La Cè i jo ens mirem. Reconec que em fascina aquesta sobtada preferència estètica del nostre fill. Fins ara m’acontentava amb el seu interès evident pel heavy metal, inversament proporcional al que mostra per Vivaldi, però ho atribuíem a les vibracions que la bateria dels ACDC provoca sobre el seu fràgil cos. A partir d’ara, hauré d’afegir a la seva discografia la barqueta aquesta que es tomba.

—Cada cop que cantem la barqueta el seu cos es relaxa i es deixa portar pels moviments.

—I riu —afegeix l’educadora.

—Com que riu? Però si a casa no riu ni que el pessigollegin amb una ploma d’estruç!

—Doncs amb la barqueta riu —confirma la tutora.

A nosaltres no ens cal ni la barqueta, per riure sorollosament. Ara mateix aquesta sala de reunions sembla un teatre en dia de comèdia. L’ambient està tan saturat de bones vibracions que fa una mica de por i tot. Potser per això em deixo envair per una recança. No té cap sentit, però ara em dol que no li agradi l’arri arri.

—Quan arribi a casa ho provaré —els asseguro—. El faré pujar a la barqueta i al tatanet, a veure què.

—Una altra cosa que li agrada molt són els contes vivenciats, però això ja depén del dia.

—Si el senyor no s’adorm —diu la Luisa, i veig que fixa els ulls al text de l’informe—, està molt atent, fa seguiments visuals horitzontals amb un estímul molt contrastat i accepta l’activitat amb molt interès.

Em fascina aquest llenguatge tècnic. En general, no m’agrada gens la vèrbola avellutada de psicòlegs o pedagogs, però aplicada al Llullu em resulta estranyament atractiva. Com llegir les instruccions d’ús d’un plàtan.

—Doncs això que dius dels seguiments visuals horitzontals, a casa no... —aventuro— I mira que sa germana li passa coses per davant dels morros, eh?

La Mercè no ho formula en veu alta perquè és més discreta que jo, però estic convençut que pensa el mateix: aquest noi reserva el millor del seu caracter per quedar bé a l’escola i després a casa no fot ni brot...

—La veritat és que aquest curs li hem notat una lleu millora —assegura la tutora—. Lleu, però perceptible.

—Ah.

—Sobretot amb la barqueta es tomba —afegeix l’educadora.

I da-li, amb la barqueta! Ja em començo a marejar i tot. Mentre la Cè els explica alguns dels jocs nous que li hem posat a la safata del pla vertical, jo desconnecto i començo a fer plans per a la tarda. Tan aviat com arribem a casa l’arrabassaré dels amorosos braços de la seva cangur, me’l fotré a la falda i el sotmetré a una sessió intensiva d’arri arri tatanet fins que deixi de voler ser mariner.

—Sempre evitem els joguets lluminosos —sento que diu la Cè quan torno del meu somieig hípic—, perquè els reflexos massa intensos li poden provocar més crisis epilèptiques.

—Està clar que li agrada molt més la música —conclou l’educadora.

—Li va millor, sí.

—Tot i així, amb els colors vius també fa algun seguiment.

Això dels seguiments sempre em fa pensar en l’espionatge.

—El que no li va bé són els flaixos, això no.

Mentre ens petonegem educadament no em puc treure del cap la sonsònia de l’arri arri tatanet. Baixem per la rampa de l’escola Guimbarda, travessem el carrer Lluçanès, tornem a baixar per la rampa del pàrking, ens instal·lem al cotxe, en sortim, anem a buscar la Ronda i un quart d’hora més tard aparquem a la plaça de minusvàlids que tenim dibuixada davant de casa. Tot a ritme de tatanet... "

Els Gossos es mouen pels Quiets

2009-05-09T11:45:00.003+02:00

"El cap dels músics catalans més relacionats amb el cancan, de 6 lletres" és en Natxo Tarrés, líder dels Gossos. Tal com va deixar establert, cantat i debatut, el gran Tomeu Penya, "un ca és un gos". El grup de Manresa és un dels referents del rock al nostre país, de manera que tenir els Gossos movent-se pels Quiets el 14 de juny a l'Auditori és un veritable luxe.

Aquí podeu veure en Natxo Tarrés, fotografiat per Jordi Ribó en plena natura al Bages, molt a prop de casa seva. En Natxo és un bon coneixedor (i practicant) de diverses tècniques de musicoteràpia com les que practiquen tot sovint a les Escoles especials de Nexe i Guimbarda amb els pluridiscapacitats. De fet, el Llullu és un entusiasta de la musicoteràpia. Ell i molts nens com ell reaccionen molt millor als estímuls auditius que no pas als visuals. Sobretot amb instruments que emeten sons d'ona molt llarga, que els provoca rebots i vibracions al cos.

Un dels temes més coneguts dels Gossos defineix clarament la cursa del Llullu al llibre: "Corren". Segur que l'heu sentit i que us vindrà de gust tornar-lo a sentir. Ajudeu-nos a estendre aquestes corredisses. El proper 14 de juny, a l'Auditori hi falta gent!

El Bruno Oro es mou pels Quiets

2009-05-08T17:27:00.003+02:00

"El seguidor de l'orde cartoixà per qui reso quan em vull enriquir, de 5 + 3 lletres" és el camaleònic Bruno Oro, per sant Bru, pel verb orar i per l'or. En Bruno Oro es mourà pels Quiets el proper 14 de juny. El seu origen italià el fa el lector perfecte d'alguns fragments "genovesos" del llibre, però potser ens depararà alguna altra sorpresa.

Més enllà de les seves imitacions al "Polònia", d'Acebes a Castells, dels seus esquetxos hilarants al "Vinagre" i de les seves excel·lents actuacions en obres teatrals com Arcàdia de Tom Stoppard, Bruno Oro Pichot ens ha sorprès darrerament amb el seu primer disc, cantat fonamentalment en italià: Napoli.

Aquí el podem veure a tocar d'un espadat vertiginós, capturat en zona de perill del seu estimat Cadaquès per la rapidíssima lent de Jordi Ribó. Gràcies, amic Bruno, tu que ets tan mogut, per no parar mai quiet i moure't ara també pels Quiets.

L'Elisabet Raspall es mou pels Quiets!

2009-05-07T22:53:00.004+02:00

Té nom de reina anglesa i cognom de netejar. És una compositora i pianista excepcional, tal com han pogut descobrir durant tota aquesta temporada els seguidors de la secció Lecturàlia a El matí de Catalunya Ràdio amb Neus Bonet.

Es diu Elisabet Raspall, la resposta a l’enigmàrius “La reina de la neteja dental en el jazz català, de 8 i 7 lletres”. El títol del seu últim disc només en té 6, de lletres, tot i que es diu Quatro.

El diumenge 14 es mourà molt pels Quiets a l’Auditori. Sentirem algun dels seus temes i també acompanyarà la Nina i el Pep Bou, en les seves actuacions. El concert benèfic, doncs, també tindrà el seu “moment Raspall”.

Aquí la teniu a la platja de la seva Vilanova i la Geltrú natal, capturada per l’ull amorós de Jordi Ribó en un paisatge esplèndid, prop de Pasífae.

Nexe es mou pels Quiets

2009-05-04T23:40:00.003+02:00

Del capítol que duu per títol Distinció:

"Ja és primavera a la Fundació Nexe i m’hi acosto com tots els divendres. Vaig a buscar-hi el Lluís, perquè la tarda dels divendres no hi ha transport concertat i això, molest com és, permet que els pares i els professionals que s’ocupen d’aquestes criatures desvalgudes mantinguem un cert contacte. Entro per la porta del carrer d’Escorial i començo a saludar gent. Hi veig la Mar, el Sergi, la Imma, la Laura, l’Elsa, l’Ester, la Sònia, l’Anna, la Cécile, el Jordi, la Sara, la Fani, el Pere... Crits i rialles, com a qualsevol escola, amb l’única diferència que aquí hi ha més adults que nens i, en canvi, per la banda sonora ningú no ho diria.

Per primera vegada em fixo que tota aquesta gent té una cosa en comú que fins ara m’havia passat desapercebuda. Arriben més pares i m’adono que també ells ho comparteixen. Només caldria fotografiar-los un per un i anar encerclant l’honorable distinció que acabo de percebre. Entro a l’aula del Lluís. La Irene acaba de cordar-li el bolquer. Em crida pel meu càrrec papal i el nen reacciona amb una certa agitació que no sé ben bé com valorar. M’ofereixo a posar-lo a la cadira i l’alço a pes. Aprofito per abraçar-lo i dir-li quatre bajanades en la llengua especial que invento sobre la marxa per comunicar-me amb ell. La seva resposta és entusiasta. Espeternega i baveja feliç.

Quan finalment el deixo a la cadira la meva camisa taronja presenta una taca de tonalitat més fosca a l’alçada de l’espatlla dreta. El mirall de l’aula em permet comprovar que ja llueixo la mateixa distinció que acabo de descobrir en d’altres espatlles. La nostra legió d’honor en forma de medalla ensalivada. Aquestes taques que enfosqueixen camises i bruses són galons. No hi entenc gaire, de graus militars. Vaig objectar de consciència i només els he estudiat per traduir novel·les angleses. Però sé que les medalles i els galons compten molt. Que decoren i dignifiquen els pits i les espatlles dels seus portadors. Abans no els donava cap importància, però ja veig que els ambients que sovinteja mon fill faran trontollar el meu antimilitarisme.

Sense adonar-me’n, començo a valorar els galons que llueixen els membres d’un exèrcit cada cop més nombrós, format per soldats sense uniforme ni dorsal. Només els pots distingir si et fixes en les seves condecoracions evanescents, però quan t’hi fixes comproves que n’hi ha pertot. A cases, hospitals, centres de dia i escoles especials, però també a bars, carrers i places. Són pares, infermeres, cuidadors, mares, joves becàries amb pírcings i tanga acolorit, matrones de pits indefugibles, joves fisioterapeutes que llueixen musculatura i somriure seductor. Tots, però, porten al mateix lloc galons intermitents, medalles efímeres de rang i consistència similar. Quan n’aprens, els distingeixes d’un cop d’ull, sense cap dubte, per la taqueta a mig assecar que els enfosqueix uns centímetres quadrats de pit o d’espatlla. La dreta o l’esquerra indistintament. O totes dues.

Aquests galons no els imposa cap general. Vénen del mateix lloc que la veu i la saliva. De dins. La cerimònia de graduació és simple i es repeteix moltes vegades cada dia. Es renova. Agafem en braços un dels nostres llullus per traslladar-lo, per treure’l del cotxet, per canviar-lo o simplement perquè ens ve de gust abraçar-lo. Poc o molt, els llullus responen de la millor manera que saben. Emocionats, comencen a moure la llengua fins que el cap els cau sobre la nostra espatlla i ens hi dipositen joiosos una dosi de bava. Massiva. No són mai gasius en la seva deposició salical, com si volguessin garantir la pervivència de la medalla que ens acaben d’imposar.

Mentre empenyo la cadira pel passadís de Nexe miro les espatlles de coneguts i saludats. Gairebé tots hem estat condecorats amb bona bava. Pares mares professionals cangurs. La plèiade del dic sec marcats per una concentració d’humitat relativa. Un rampell d’orgull m’envaeix. Surto per la porta com qui travessa un arc de triomf i baixo pel carrer d’Escorial amb pas marcial. Mai cap condecoració no honorarà tant ningú com la saliva d’un llullu. Al seu costat empal·lideix la creu de sant Jordi i totes les legions d’honor són paper mullat."

El Pep Bou bufa pels Quiets!

2009-05-03T17:48:00.004+02:00

Molta gent coneix el Pep Bou amb el nom del Bufaplanetes i l'associen a les bombolles de sabó. Ell és la resposta al cinquè enigmàrius del Mou-te, que feia així: "Si associeu en Guardiola amb un filet sortirà de la bombolla, de 3 + 3 lletres". Després de la gloriosa victòria tennística per 2-6 del Pep Team al Bernabeu, segur que costava menys d'endevinar-lo.

Aquí el tenim bufant i fent bombolles, com sempre, en una nova instantània del seu amic també vallesà Jordi Ribó, amb qui van compartir un projecte artístic anomenat RIBOU que consistia en fotografiar el món a través de les bombolles de sabó.

El proper 14 de juny, el Pep Bou es mourà pels Quiets a l'Auditori amb el seu art suggerent, compromès amb una paradoxa extraordinària: fer esclatar les bombolles en les quals sovint viuen els discapacitats.

La Nina es mou pels Quiets

2009-04-29T15:38:00.003+02:00

Revelem la resposta al segon enigmàrius quietista. "2. La pupil·la més col·leccionada pels amants de les estrofes en rima abba, de 4 lletres" és NINA (mamma mia!, quina artista més prodigiosa).

Des d'aquí volem agrair l'Anna Maria per la seva col·laboració. El 14 de juny serà a l'Auditori movent-se pels Quiets d'una manera molt i molt lírica. Hi cantarà dos temes inoblidables d'un cantautor català que comparteix onomàstica amb el Llullu i que ara mateix habita un Estany d'aigües encalmades, i ho farà acompanyada d'una pianista excepcional el nom de la qual també revelarem a través d'un enigmàrius.

Aquí teniu la Nina, en la sessió de fotos que va protagonitzar amb el Jordi Ribó en una platja catalana secreta que cap agència de publicitat no podrà substituir mai per una d'australiana. Ja sabeu que la Nina, a banda de cantar i ballar al ritme dels Abba, també actua tot sovint amb el grup d'havaneres de Calella de Palafrugell Port-Bo.

El Jordi Ribó ens confirma que és un fotògraf capaç de fer córrer a qui sempre s'està quiet (com el Llullu) i d'aturar a una artista energètica que no para mai quieta (com la Nina).

Continuarem desvelant, de mica en mica, els enigmàrius que oculten els participants en el concert benèfic Mou-te pels Quiets!

El Tricicle es mou pels Quiets

2009-04-27T13:03:00.005+02:00

Revelem la resposta al primer enigmàrius quietista. "El vehicle que li caldrà a Lance Armstrong per córrer el Tour de França, de 8 lletres" és un TRICICLE (si continua amb la clavícula avariada).

Des d'aquí volem agrair el Paco Mir, el Carles Sans i el Joan Gràcia per la seva col·laboració. El 14 de juny seran a l'Auditori movent-se pels Quiets de la hilarant manera que només ells saben fer. I hi seran malgrat tenir l'última funció del seu espectacle "Garrick" al Teatre Poliorama de Barcelona aquella mateixa tarda.

Aquí els teniu, en la sessió de fotos que va protagonitzar al mateix escenari del Poliorama amb el Jordi Ribó, un fotògraf capaç de fer córrer a qui sempre s'està quiet (com el Llullu) i d'aturar a tres que no paren mai quiets (com els amics del Tricicle).

Continuarem desvelant, de mica en mica, els enigmàrius que oculten els participants en el concert benèfic Mou-te pels Quiets! Us recordem que l'apunt anterior conté els quatre enigmàrius que encara tenim pendents. Penseu-hi!

Artistes que es mouran pels quiets

2009-04-24T19:59:00.002+02:00

El cartell del concert es compon d'onze lectors il·lustres i onze actuacions artístiques espectaculars. Comencem a revelar alguns dels artistes que hi actuaran mitjançant el subtil mètode de l'enigmàrius:

1. El vehicle que li caldrà a Louis Armstrong per córrer el Tour de França, de 8 lletres.

2. La pupil·la més col·leccionada pels amants de les estrofes en rima abba, de 4 lletres.

3. El seguidor de l'orde cartoixà per qui reso quan em vull enriquir, de 5 + 3 lletres.

4. Els músics catalans més relacionats amb el cancan, de 6 lletres.

5. Si associeu en Guardiola amb un filet sortirà de la bombolla, de 3 + 3 lletres.

Aquesta primera tongada d'enigmàrius oculta el primer repòquer pels quiets. Podeu especular sobre qui són als comentaris. En revelarem les respostes la setmana entrant, tot divulgant les primeres imatges que Jordi Ribó està elaborant amb aquest personal.

Cartell de Gallardo

2009-04-21T10:18:00.003+02:00

El primer enigmàrius del Mou-te pels QuiEts! deia "L'il·lustrador més ben plantat, de 8 lletres".

La resposta era GALLARDO. El 14 de juny el Miguel Gallardo serà amb nosaltres, dalt de l'escenari de l'Auditori, il·lustrant amb el seu estil característic tot el que vagi succeint en aquest acte singular.

Per començar, ens ha regalat aquesta preciosa imatge sobre la qual ara mateix estem treballant el cartell oficial del concert.

Com ja deveu saber, el Miguel Gallardo és un dels il·lustradors més prestigiosos. El seu lligam amb l'univers dels Quiets és la seva filla Maria, una dolça pessigaire d'ètnia autista que protagonitza el seu celebrat llibre Maria y yo (també disponible en català, Maria i jo), en el qual descobrim la importància del dibuix com a canal de comunicació entre un pare i una filla tan especial.

Les múltiples activitats creatives de Gallardo tenen el seu reflex en els seus blogs. En el del llibre acabem de poder veure, ja, les primeres imatges del documental que estan rodant sobre la Maria a les Illes Canàries, que és on viu. Visiteu-los:

miguel-gallardo.blogspot.com/
mariayyo-gallardo.blogspot.com/

Qui participarà en el concert?

2009-04-19T21:58:00.002+02:00

En Jordi Ribó ja està fotografiant a la majoria de participants en el concert Mou-te pels QuiEts! Abans de veure'n les fotos, que seran exposades públicament un mes abans del concert en un cèntric espai de Barcelona, us n'anirem revelant els noms des d'aquí. Però no us ho posarem tan fàcil, tampoc, sinó que us els farem endevinar a través d'un enigmàrius. Comencem amb el nom de l'il·lustrador que estarà durant tot el concert dalt de l'escenari i que també en farà el cartell.

El primer enigmàrius del Mou-te pels QuiEts! us permetrà saber qui és:

L'il·lustrador més ben plantat, de 8 lletres.

Jordi Ribó, el fotògraf inquiet

2009-04-17T11:24:00.003+02:00

Del llibre Quiet; capítol "Eternitat":

Vaig conèixer el Jordi fa anys, el dia del seu sant. Vam acabar fent-nos fotos una mica disbauxades amb altres autors a la festa que Edicions 62 havia organitzat en un hotel de la Rambla. Em va fascinar la capacitat d’aquell fotògraf per generar moviment al seu voltant just abans de fixar-lo en una instantània.

Després, hem anat coincidint. M’agraden les seves fotos. Tant que en tenim una al menjador. Per això fa unes setmanes vaig accedir a desinaugurar-li l’última exposició que havia fet en una galeria d’art granollerina. Com que el dia de la inauguració tenia un compromís, li vaig proposar celebrar-ne la desinauguració i parlar a peu dret mentre ell anava despejant les fotos de les parets. Així ho vam fer. Aquell vespre, mentre tot Granollers celebrava que el Barça havia guanyat la lliga, vam quedar que algun dia ens embolicaríem en algun projecte plegats.

No vaig trigar gaire a trucar-lo per dir-li que ja sabia què volia fer.

—Vull veure caminar el meu fill, Jordi. Més encara, el vull veure córrer!

L’endemà va venir corrents a Barcelona amb els ulls molt oberts. El Jordi és un artista que mira. Per més grans que porti les ulleres mai no poden contenir-li els ulls, com aquelles noies de pitram indòmit que desborden tots els sostenidors. Abans d’explicar-li res em vaig treure el foliscopi que havia comprat a la llibreria Laie. Vaig seure al seu costat i el vaig fer córrer amb el dit gros. El Jordi no va parpellejar fins que la gilette talla l’ull de vaca humanitzada per Buñuel i Dalí. Va ser un lleu parpelleig, però me’l vaig prendre com un sí. No ens va caldre parlar gaire més. El cervell se li va disparar i allà mateix vaig saber que veuria córrer el Llullu.

A dos mesos del concert

2009-04-15T09:40:00.003+02:00

Avui falten dos mesos perquè la Sala Pau Casals de l'Auditori de Barcelona s'ompli (esperem) amb gent disposada a moure's pels quiets. A les 20 hores del 14 de juny de 2009 començarà un acte benèfic amb l'objectiu de recaptar fons per a les Fundacions Nexe i Guimbarda, dedicades a l'atenció als pluridiscapacitats.

Arran de la complicada situació econòmica, aquestes fundacions estan passant per greus problemes financers. Les empreses que solien donar-los suport han retallat molt les donacions i les administracions han començat a endarrerir alguns pagaments. Per això, hem decidit promoure un acte artístic benèfic que els serveixi per recaptar fons i donar visibilitat a la seva feina.

El format serà multimèdia. Consistirà en una lectura de fragments del llibre Quiet de Màrius Serra, il·lustrades amb actuaciones musicals i teatrals al·lusives. També hi haurà il·lustradors en directe a l’escenari i projeccions artístiques del món de la discapacitat. D'ara en endavant anirem actualitzant aquest blog per revelar-vos detalls dels artistes que participaran en aquest formidable espectacle de dues hores.

Ja podeu adquirir l'entrada a partir d'avui mateix, a 30 euros, a través del TelEntrada de Caixa de Catalunya i a les taquilles de l'Auditori.