Fragment del text inèdit "Relat relat" que sortirà publicat properament en un llibre col·lectiu sobre la discapacitat promogut per la Fundació Mas Albornà i edicions Cossetània.
El context és una reunió de pares a l'Escola Guimbarda:
"Les úniques reunions que m’agraden són les imprevistes. Quan em convoquen a una reunió formal faig els possibles per escapar-me’n o per trobar una altra manera de resoldre la situació que la provoca. Fa anys que defujo propostes, feines o activitats diverses d’ètnia Geyper, és a dir, que impliquin entrar en aquell estat vital que les secretàries de direcció descriuen amb tanta contundència quan no poden passar trucades als seus superiors. És clar que la finta no sempre és possible i ara mateix estic reunit.
Reunit amb quatre de les professionals que s’encarreguen de l’educació (especial) del nostre fill (molt especial), per comentar l’informe pedagògic (ultraespecialitzat) del curs. Poca broma. Ja em faig el càrrec que aquesta transmissió d’informació no es pot fer de cap altra manera, i mai no me’n perdo cap, però això no treu que tingui una certa pressa per enllestir.
—Què? Com s’ha portat el Llullu? —els engalto, en el mateix to que faria servir a la reunió de curs de sa germana gran, que a mi també em semblaria molt especial si no fos que tothom ha acordat que és una nena la mar de normal— Passarà de curs o haurà de repetir?
Una pregunta que probablement no faria a l’escola dita normal, potser perquè la repetició de curs és una possibilitat plausible en el cas de sa germana i no pas un vehicle trencaglaços, com aquí.
—És un sol de nen —assegura la Xènia, que n’és la tutora—, però no es desfarà tan fàcilment de nosaltres, perquè l’any que ve el tornarem a tenir.
—Així sou vosaltres, les que repetireu —els clavo—. No voldria pas cap taca a l’expedient acadèmic del Llullu.
Riem. No falla mai. Actuar com si el Lluís, en comptes de patir una paràlisi cerebral severa, fos el clàssic alumne entremaliat de set anys ens diverteix d’una manera irresistible. Ens fa tanta gràcia com als nens de set anys jugar a tenir-ne quaranta-set. La Mercè, que és mestra i ara mateix deu sentir-se estranya fent de mare a l’altra banda de la taula, fa veure que em renya.
—Sort que no em toquen pares com tu, a les meves reunions amb els de P3!
—És que la teva és una escola normal —m’hi torno—, i aquesta és especial. Que no has vist el rètol de l’entrada?
Més rialles nervioses, ara de complicitat. Un cop desactivats els primers silencis, la reunió pren el rumb previst. Ens passen l’informe pedagògic imprès i n’anem comentant les diverses facetes. A pams. Cada pam el recorre l’especialista corresponent: l’Arantxa per a les qüestions mèdiques i d’infermeria, la Mercedes per a la fisioteràpia, la Luisa com a educadora de l’aula i la Xènia de tutora. Enguany el Llullu va a l’aula de les Fades amb quatre companys més i tot rutlla relativament bé.
Vivim una època tranquil·la i les crisis epilèptiques es mantenen més o menys controlades, de manera que el protocol d’àrees, objectius, metodologia i avaluació flueix com en qualsevol reunió escolar (no especial). L’informe és complet i el llenguatge una mica tècnic. Amb els anys, m’he acostumat a sentir parlar del treball vestibular, els objectes mediadors, els seguiments visuals, els missatges anticipadors o la pilota Bobath.
Les primeres sorpreses arriben a l’hora de definir els jocs de falda.
—Això ho fem en petit grup —ens informa la Xènia—, asseguts a la màrfega.
Com que ha aixecat els ulls de l’informe, el seu llenguatge es torna més vivaç i espontani. Ens explica quines posicions utilitza per fer els jocs de falda amb el Llullu i ens descriu les tres cançons que treballen a l’aula de les Fades.
—Aquest curs fem l’escarabat bum bum, si la barqueta es tomba i l’arri arri tatanet.
Em retinc de taral·lejar la tercera, que era la preferida de sa germana gran fa només deu anys, quan l’adolescència no figurava ni en el seu full de ruta.
—I al Llullu li agrada especialment si la barqueta es tomba.
—Ah, sí? —diu sa mare, mig rient.
Estem en aquella fase de la reunió en la qual tothom es relaxa, el temps comença a passar volant i la trobada es pot allargar més que un partit de tennis sobre terra batuda.
—I en què ho noteu? —demano.
La Xènia ho té claríssim. Pel que sembla, el moviment vestibular dreta-esquerra que acompanya la banda sonora de la barqueta li encanta. Ens informen que amb l’escarabat bum bum tendeix a tancar els ulls, però que amb la barqueta aquesta que es tomba el paio es manté despert durant tota l’activitat.
—I amb l’arri arri? —m’interesso.
—També li agrada, però no tant. De vegades aguanta el cap uns segons, però de seguida el deixa caure i llavors tanca els ulls.
—Desconnecta.
—Ah.
La Cè i jo ens mirem. Reconec que em fascina aquesta sobtada preferència estètica del nostre fill. Fins ara m’acontentava amb el seu interès evident pel
heavy metal, inversament proporcional al que mostra per Vivaldi, però ho atribuíem a les vibracions que la bateria dels ACDC provoca sobre el seu fràgil cos. A partir d’ara, hauré d’afegir a la seva discografia la barqueta aquesta que es tomba.
—Cada cop que cantem la barqueta el seu cos es relaxa i es deixa portar pels moviments.
—I riu —afegeix l’educadora.
—Com que riu? Però si a casa no riu ni que el pessigollegin amb una ploma d’estruç!
—Doncs amb la barqueta riu —confirma la tutora.
A nosaltres no ens cal ni la barqueta, per riure sorollosament. Ara mateix aquesta sala de reunions sembla un teatre en dia de comèdia. L’ambient està tan saturat de bones vibracions que fa una mica de por i tot. Potser per això em deixo envair per una recança. No té cap sentit, però ara em dol que no li agradi l’arri arri.
—Quan arribi a casa ho provaré —els asseguro—. El faré pujar a la barqueta i al tatanet, a veure què.
—Una altra cosa que li agrada molt són els contes vivenciats, però això ja depén del dia.
—Si el senyor no s’adorm —diu la Luisa, i veig que fixa els ulls al text de l’informe—, està molt atent, fa seguiments visuals horitzontals amb un estímul molt contrastat i accepta l’activitat amb molt interès.
Em fascina aquest llenguatge tècnic. En general, no m’agrada gens la vèrbola avellutada de psicòlegs o pedagogs, però aplicada al Llullu em resulta estranyament atractiva. Com llegir les instruccions d’ús d’un plàtan.
—Doncs això que dius dels seguiments visuals horitzontals, a casa no... —aventuro— I mira que sa germana li passa coses per davant dels morros, eh?
La Mercè no ho formula en veu alta perquè és més discreta que jo, però estic convençut que pensa el mateix: aquest noi reserva el millor del seu caracter per quedar bé a l’escola i després a casa no fot ni brot...
—La veritat és que aquest curs li hem notat una lleu millora —assegura la tutora—. Lleu, però perceptible.
—Ah.
—Sobretot amb la barqueta es tomba —afegeix l’educadora.
I da-li, amb la barqueta! Ja em començo a marejar i tot. Mentre la Cè els explica alguns dels jocs nous que li hem posat a la safata del pla vertical, jo desconnecto i començo a fer plans per a la tarda. Tan aviat com arribem a casa l’arrabassaré dels amorosos braços de la seva cangur, me’l fotré a la falda i el sotmetré a una sessió intensiva d’arri arri tatanet fins que deixi de voler ser mariner.
—Sempre evitem els joguets lluminosos —sento que diu la Cè quan torno del meu somieig hípic—, perquè els reflexos massa intensos li poden provocar més crisis epilèptiques.
—Està clar que li agrada molt més la música —conclou l’educadora.
—Li va millor, sí.
—Tot i així, amb els colors vius també fa algun seguiment.
Això dels seguiments sempre em fa pensar en l’espionatge.
—El que no li va bé són els flaixos, això no.
Mentre ens petonegem educadament no em puc treure del cap la sonsònia de l’arri arri tatanet. Baixem per la rampa de l’escola Guimbarda, travessem el carrer Lluçanès, tornem a baixar per la rampa del pàrking, ens instal·lem al cotxe, en sortim, anem a buscar la Ronda i un quart d’hora més tard aparquem a la plaça de minusvàlids que tenim dibuixada davant de casa. Tot a ritme de tatanet... "
