Moure's per la Marató de TV3

No té nom

Ara fa vuit anys. Sóc amb el pare d’una nena tan quieta com el Llullu. Ens acabem de conèixer en la primera reunió del centre d’educació especial al qual assistiran els nostres fills i, a l’ascensor, em proposa quedar un dia per parlar.

—Per parlar? Que no estem parlant, ara?

Des de la més tendra adolescència que no he tornat a quedar mai amb ningú perparlar. Si tinc ganes de parlar amb una persona, hi parlo. O l’abordo o m’aborda o el truco o em truca. De fet, sempre xerro pels descosits, de manera que no veig la necessitat de premeditar-ho.

L’ascensor ens escup al vestíbul i el travessem en silenci fins al carrer. El meu interlocutor no deu saber com respondre al meu exabrupte. Tan aviat travessem la porta metàl·lica de la porteria veig la terrassa d’un bar i busco una sortida.

—Fem una canya?

Se li il·lumina la cara. No sé què devia cavil·lar, però la meva invitació el desbloqueja. Seiem, xarrupem una mica i encetem una conversa circular d’aproximació al conflicte. L’he mantinguda unes quantes vegades abans, en aquests mateixos termes de cordialitat adolorida, de manera que no em costa gaire saber quan em toca parlar del periple mèdic de mon fill i quan em toca escoltar el de sa filla. És una modalitat de conversa semblant al vol dels voltors. Com que hi ha dues víctimes, abans d’abraonar-nos en la nostra ens interessem per la de l’altre, tot remarcant-ne les coincidències i minimitzant el paper de les diferències.

La llista és molt previsible: hospitalitzacions, crisis epilèptiques, medicacions, proves, alimentació, absència de diagnòstic...

—Doncs la meva filla tampoc no té diagnòstic —em confessa després de buidar la primera gerra, com qui es treu un gran pes de sobre.

Detecto que aquesta nova coincidència entre el Llullu i la seva quieta el fa especialment feliç. Potser temia que li sortiria amb el ciri trencat d’una síndrome estranya que el deixaria sol entre les dunes del gran desert del Cervell Paralitzat. I no. Mon fill viu tan aliè a les etiquetes mèdiques com sa filla. Les seves malalties són rares, però en el sentit de poc denses (verbalment), i potser per això existeixen poc.

—Tampoc és que m’importi gaire —menteix—. No per anomenar el seu mal amb una paraula rara el farem desaparèixer.

Té raó, però la força cultural dels noms és terrible. Una cosa que no té nom no existeix plenament. Coneixeu algú que no tingui nom, renom o malnom? Doneu-me una síndrome de nom impronunciable i us muntaré una campanya de suport. Encara que sigui un nom embarbussador, com Solzhenitsyn, Schwarzenegger o Chigrinsky. Noms com Lapiladelgreix o Calaixdesastre no resulten prou atractius.

Dues gerres més tard el pare de la nena quieta sense diagnòstic ja em parla com si fóssim en una trobada d’ex alumnes. Abans que els nostres voltors emocionals s’acarnissin en els seus objectius vitals alço el braç per demanar el compte. I és llavors quan arriba una confessió inesperada que mai no oblidaré.

—Jo el que encara ara no puc suportar —em diu, amb ulls plorosos—, és saber que la meva filla mai no podrà...

Jugo mentalment a completar la frase, encara a mà alçada: caminar?, parlar?, abraçar-me?

—... arribar a ser una esportista d’elit.

Em pregunto si el cambrer, compassiu, ha afegit vodka a la cervesa d’aquest pare plorós d’ulls injectats.

—Com dius? —li faig repetir.

I hi torna. Potser la il·lusió òptica que, anys després, em permetrà veure com mon fill bat el rècord mundial dels cent metres llisos prové de la intensa perplexitat que m’envaeix en aquest moment tan animat.

—Que sempre havia somiat que la meva filla seria una esportista d’elit.

—Ah.

L’estirabot elitista té una raó de ser, perquè resulta que aquest home ensorrat que ara fantasieja al meu costat va ser jugador de futbol d’un cert nivell i els seus somnis paterns en technicolor passaven per exercir d’abnegat entrenador dels seus fills per aconseguir que fossin grans estrelles d’algun esport. El que fos.

—I vols dir que no apuntaves massa amunt? —goso replicar.

En general, sóc favorable als plantejaments personals més ambiciosos, però en malfio quan el nivell d’exigència es diposita en algú altre, sobretot si es tracta d’un fill.

El pare de la paralítica cerebral de dos anys que mai no guanyarà cap medalla olímpica em mira amb cara de quèvolsdir.

—I si la teva filla no hagués tingut cap problema de salut però no li agradés l’esport?

Ara la mirada evoluciona cap a un quèdius més agressiu.

—Si, per exemple, en comptes d’entrenar cada matí esforçadament muntés un grup de heavy metal i es matés a cerveses amb vodka? —reblo, sense gosar rematar-ho amb un comtu acusador.

El cambrer porta el compte. Quatre gerres de cervesa (del vodka ni rastre; si n’hi ha posat és de propina). Brando un bitllet de vint euros abans de topar amb la mirada ferotge del meu company de taula. Els seus ulls de quèmestàsdient conviuen amb una boca que mastega improperis sense acabar d’articular-los.

Ens acomiadem amb fingida cordialitat.

Mentre observo com s’allunya amb pas atlètic, penso que la paternitat té molts efectes secundaris. Projectem en els nostres fills un seguit de desitjos o frustracions amb la perversa voluntat que els superin. Construïm les seves biografies amb l’única força de la nostra imaginació i després pretenem que la realitat les corrobori. És un exercici absurd destinat a secretar dosis massives d’infelicitat quan la vida prescindeix de les expectatives.

Tenir un fill severament malalt només canvia les coses en un detall prou essencial: les expectatives de les quals prescindirà la vida són les que ningú no havia articulat, atès que ja les donàvem per descomptades.

I ara, quan arriba la mort
només puc paladejar la tristor
paladejar-la
amb el seu regust amarg
lluny del desesper
perquè només desespera qui esperava.

El súmmum del moviment es diu Marató

La Marató de TV3 és, des de fa molts anys, la iniciativa mobilitzadora més espectacular. Supleix la interlocució directa de la gent amb la investigació mèdica, esquivant totes les burocràcies, i és un model d'eficàcia i de to. L'espectacularitat d'un megaprograma de televisió que aconsegueix enganxar molta audiència es conjumina amb la presència de testimonis sovint esfereïdors. Dolor i plaer de la mà, doncs, com a la vida. Glamour i col·lapse compartint espai.

Com sabeu, entre les múltiples iniciatives que se sumen a la Marató, hi ha un disc que ja ha aconseguit esdevenir una referència. Aquest diumenge, dia 6 de desembre, els van distribuir la majoria de diaris catalans, com si fos un editorial conjunt a 9 euros. Des de l'any passat, les llibreries també ofereixen "El llibre de la marató", també a 9 euros, que enguany també es pot obtenir en edició electrònica. Són 9 contes de Manuel Baixauli, Lolita Bosch, Esperança Camps, Andreu Martín, Quim Monzó, Màrius Serra, Jordi Sierra i Fabra, Rafael Vallbona i Eloi Vila.

L'endemà de la Marató, el dilluns 14 de desembre, publicaré en aquest blog el meu text, "No té nom", el primer que vaig escriure després de la mort del Llullu.

La inauguració del Mou-te a Vic

Aquestes són algunes imatges captades per Jordi Ribó en la inauguració de l'exposició fotogràfica "Mou-te pels Quiets" al Museu de l'Art de la Pell de Vic, auspiciada per l'associació osonenca ADFO (Associació Disminuïts Físics d'Osona). Vam comptar amb els parlaments de Mercè Autonell, presidenta d'ADFO, i de la Regidora de Dones, de Joves, de Salut i de Cooperació al Desenvolupament de l'Ajuntament de Vic Gràcia Ferrer. També ens va acompanyar el gran Quimi Portet, la foto del qual ha estat la triada per a la banderola que presideix el Museu fins al 13 de desembre, tal com ha immortalitzat el jove fotògraf Martí Ribó en l'única fotografia en la qual apareix el fotògraf.

Mou-te pels Quiets a Vic

Aquest dijous 26 de novembre, a les set del vespre, al Museu de l'Art de la Pell de Vic (Arquebisbe Alemany, 5. Tel: 938833279) s'inaugura l'exposició fotogràfica de Jordi Ribó "Mou-te pels Quiets". S'hi poden veure les fotografies originals de Ribó amb tots els artistes que van participar al concert "Mou-te pels Quiets" signades aquell mateix dia i també imatges del concert.

Ho organitza l'ADFO (Associació Disminuïts Físics d'Osona), en coordinació amb les Fundacions Nexe i Guimbarda, del moviment "Mou-te", i romandrà oberta al públic fins al 13 de desembre.

L’acte d’inauguració l’obrirà Josep Maria Abadal Serra, alcalde de Vic. També hi intervindran Mercè Autonell Moreno presidenta ADFO, Cécile de Visscher directora Nexe Fundació, el fotògraf Jordi Ribó i l’escriptor Màrius Serra.

Aquesta és la primera etapa d'una itinerància que portarà l'exposició fotogràfica per molts indrets de Catalunya, en un recorregut que conclourà en una subhasta final de les fotografies originals de Jordi Ribó signades pels artistes.

"Al principi fou un quiet. Aterrà a casa d’un pare escriptor, una mare mestra i una germana inquieta. Després d’anys d’anar amunt i avall pel món en la seva cadira de rodes, el quiet saltà a la fama. Un fotògraf inquiet el va fer córrer els 100 metres llisos i son pare el posà a la portada d’un llibre que molta gent llegiria. D’aquella embranzida en va sortir el concert benèfic Mou-te pels Quiets, el 14 de juny de 2009, que va reunir un munt de creadors inquiets. Quaranta dies després, el 24 de juliol, aquell quiet ens va deixar, però molta gent ja s’havia posat en moviment i ja ningú no els aturarà."

Fem números

Avui és dia catorze. Una xifra qualsevol, si no fos que els números tenen cops amagats. Quan jo era petit, tothom volia treure un catorze a la travessa. Ara fa anys que ja no m'hi dedico, però diria que el premi gros de la travessa de futbol és el quinze. O el catorze més un. Al quinto, que és una modalitat familiar de bingo que es practica en moltes localitats quan arriba Nadal, el número catorze sol rimar amb la forma verbal esmorza. M'estalvio el menú d'aital àpat, que rimaria amb cigarro. En canvi, a casa, el número catorze és un número totalment indissociable del veritable inspirador d'aquest blog. Perquè el Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, va néixer un dia catorze (de març d'un any tan rodó com el 2000) i va sortir de l'armàrius també un catorze. O dos: la primera edició del llibre Quiet es va començar a distribuir, ara fa tretze mesos, el catorze d'octubre de 2008. I, sobretot, el 14 de juny de 2009 es va celebrar el concert benèfic Mou-te pels Quiets a l'Auditori de Barcelona.

Ara, una gran entitat amb nom numèric, l'ONCE, ha premiat el Llullu (a títol pòstum) en la cinquena convocatòria dels seus Premis de la Solidaritat i Superació que premien, cada dos anys, onze persones o entitats que hagin destacat "per l'estímul i la defensa de la integració de persones amb qualsevol tipus de discapacitat o pel seu afany de superació, en l'àmbit de Catalunya". El primer premiat, l'onze de l'onze de 2001, va ser Miquel Martí i Pol. Els companys del Llullu en l'onze titular d'aquesta cinquena edició van des de la Fundació Banc dels Aliments fins a la Fundació Pasqual Maragall, passant per un seguit de persones i entitats que trobareu ressenyades, entre d'altres mitjans, a les notícies que, en una cerca d'urgència, localitzo difoses pels diaris El Punt o El Periódico, el portal 3cat24 de la Corporació o l'agència Europapress.

El Llullu, doncs, continua corrent. Al seu costat, les batalles que el Cid diuen que va guanyar després de mort, són cosa de nens. Pedro Madueño ens va retratar tot encetant aquesta cursa prodigiosa ara fa tot just un any, a La Vanguardia. Aquest blog parteix de la idea que ja ningú no l'aturarà, aquesta cursa.

Es mouen pels Quiets de Bolívia

Guimnova es mou pels Quiets

Al número 2 de la revista Guimnova, que és el butlletí de la Fundació Guimbarda, la directora Maria José Escribano escriu un sentit comiat del Llullu amb el títol "El nen dels mil noms", tot revelant uns quants dels noms que van circular entre el personal de Guimbarda per anomenar el Lluís Serra Pablo abans que el renom de Llullu s'acabés imposant. Els tres noms finalistes van ser... Osset de peluix, Gínjol i Dròpol.

D'altra banda, la Joana Torner hi publica un poema dedicat al Llullu que volem reproduir en aquest blog que continua i continuarà mirant endavant:

Prop de l'univers

Més enllà de la porta, hi ha la pau,
i crec que tu la vetlles en el seu llindar.
Ahir tots ploràvem,
avui no hem de plorar
ni una mica, ni un instant.
Ara tu ja ets lliure, per a tu ja no hi ha lligams.
Segur que corres com un miler de vents
fora rodes, fora cadires, fora impediments.
Si la barqueta es tomba, Llullu no tinguis por,
alço la mirada enlaire i m'impregno de lluentor
de la primera llum de l'alba,
que es reflecteix en els nostres cors.
Sense voler et descobreixo amb un somriure infinit
mentre uns compassos de tendresa, de remembrances i sospirs
es converteixen en melodia
i en surten unes estrofes, de la cançó que un dia
una rialla et va fer florir,
damunt del teu tatano un estel brillant tremola
i mentre te'n vas
ens deixes un trosset de tu a la nostra escola.


Joana Torner

El Barça és mou pels quiets d'un altre planeta

L'entrenador del Barça Josep Guardiola va llegir el llibre Criatures d'un altre planeta d'Elisabet Pedrosa i va decidir fer una donació a la investigació sobre la Síndrome de Rett. Concretament hi ha aportat l'import de les sancions econòmiques que els jugadors han rebut aquesta temporada per arribar tard als entrenaments o motius similars.

Dijous passat, la Gina i família van visitar els jugadors just abans de l'entrenament del dia. Aquí en podreu veure algunes imatges. Només lamentem una cosa: que els jugadors actuals del Barça es portin millor que els de temporades passades; amb el Ronaldinho i companyia el pot de les multes hauria estat molt més sucós!

Quiet a Torre Llobeta

A Terrassa dialoguen pels quiets

A Terrassa també es mouen pels quiets. El proper dimecres dia 7 es celebra una interessant taula rodona a la Biblioteca Central de Terrassa. Moderats per la periodista i guionista de TV3 Fúlvia Nicolàs, debatran sobre la vida al costat de les persones discapacitades. Els quatre ponents garanteixen una taula rodona intensa: Miguel Gallardo, Elisabet Pedrosa, Salvador Bernet i Àngels Ponce.

Miguel Gallardo, com sabeu tots els seguidors d'aquest blog, és il·lustrador i dibuixant de còmics. La seva filla Maria, diagnosticada amb autisme, ha compartit amb ell el guardó del premi nacional de còmic pel llibre María y yo.

Elisabet Pedrosa també és prou coneguda per tots. Periodista i guionista de "L'ofici de viure" a Catalunya Ràdio, ha publicat un dietari sobre la seva experiència al costat de la seva filla Gina, afectada per la Síndrome de Rett: Criatures d'un altre planeta.

Salvador Bernet és ex president d'APPS i actualment presideix la Fundació Serveis d'Atenció Tutelar (FUSEAT). També és pare d'una persona amb discapacitat intel·lectual.

Finalment, l'Àngels Ponce és terapeuta familiar, i ha publicat entre d'altres llibres Què li passa a aquest nen?, que és una guia per conèixer els nens amb discapacitat.

De ben segur serà un interessant debat, organitzat per la Fundació Privada L'Heura del Vallès.

Mira'm

Aquest dijous, dia 1 d'octubre, arriba a les llibreries un recull de contes centrats en les persones amb discapacitat: Mira'm (contes de vides especials).

La Fundació Mas Albornà està dedicada, des de fa més de 40 anys, a la inserció sociolaboral de persones amb discapacitat i malaltia mental a l'Alt Penedès. A partir del seu encàrrec, nou escriptors han escrit nou històries centrades en diverses fases de les persones amb discapacitat. Són nou relats prou diferents, i justament el que els fa iguals és que tracten de la diferència.

Per ordre d'aparició, les històries venen signades per Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgas, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta. Gràcies a aquestes plomes inquietes, unes vides gairebé invisibles d'éssers quiets esdevenen visibles. Mireu-vos-els!

Mira'm és el volum número 69 de la col·lecció Narrativa de l'editorial Cossetània.
Té un preu de 10,90 euros i el seu ISBN és 978-84-9791-486-4.

Bombolles d'afecte

Són moltíssimes les paraules de suport que ens heu fet arribar per terra, mail, sms, blog i facebook. Lluny d'atabalar-nos, ens han recomfortat i us les agraïm de tot cor. La vida, per fortuna, continua. I aquest blog també continuarà, al seu ritme. Els quiets tenen moltes capacitats ignotes, i una d'elles és la capacitat de transformació.

El dia que va morir el Llullu havíem quedat amb l'Elisabet Raspall per anar a veure el Rebufaplanetes del Pep Bou al teatre Poliorama. Ara per ara, no se m'acut cap millor manera de reprendre aquest blog que amb unes imatges de l'actuació conjunta a l'Auditori amb què ens van obsequiar el 14 de juny.

Llullu in memoriam

Llullu (14 de març de 2000-24 de juliol de 2009)

El Tricicle signa pels Quiets

Nina signa pels Quiets

El dia del concert, avui fa un mes, tots els artistes que hi van participar van signar pels Quiets la foto emblemàtica que els havia fet el Jordi Ribó. Com que la temporada vinent l'exposició itinerarà per diverses ciutats catalanes, des del blog anirem divulgant alguns d'aquells moments.

Els verbívors es mouen pels Quiets

Al portal verbalia.com cada setmana plantegem un repte verbal. Les setmanes abans del concert vam demanar acrònims que partissin de QUIETS. Aquests són els missatges dels verbívors:

# La unió fa la força
Q ue,
U nint
I ntencions,
E sperança
T inguin els
S omnis!
hadah
15/06/2009 13:31


# Qui ets:? Qui, Que, Quan, Quant
qui una il•lusió extraordinària tradueix silenciosament
que un imperceptible ésser trobi satisfacció
quan una imatge esdevé ta solitud
quan un individu existeix tot sol
quantes utopies imaginades esdevindran tènue saviesa
Daniel Fuster
15/06/2009 00:14

# Per al Llullu
Que Una Immensa "Entrada" Tingui (el concert)!
hadah
13/06/2009 21:02

# Simpatia
Quants Ulls Il.luminats Et Transmeten Simpatia!
karmina
11/06/2009 17:52

# Encara més QUIETS
QUIETS: Quan una immobilitat ens té sotmesos.
Quest: units intentarem, esperançats, trobar solucions.
Xavi Gil
10/06/2009 07:25

# Somnis
Quantes Utopies Identifiquen Els Teus Somnis!
karmina
06/06/2009 14:25

# Anhel
Que Universos I Estrelles Transformin Silencis!
karmina
06/06/2009 14:22

# QUIETS
Quan Unim Inquietuds Equivalents Trobem Solucions.
Quiet Utilitzo Intel·ligentment El Teu Somriure.
Roser Solanas
06/06/2009 12:25

# D'anada i tornada.
Que un infant estàtic també somia !
Sóc tancat en íntim univers quiet.
jms
06/06/2009 00:53

# Portada de llibre
Quants Ulls Il·lusionats Esperem Ta Sortida?
Natàlia Isern
05/06/2009 20:46

# Acrònim:
Els QUIETS són els Qui Us Interpel·len Esguardant Tot Silenciosos.
Xavi Gil
05/06/2009 13:53

# Querubins Units Immòbils per l'Emancipació Total Sagrada
Quadruplicant un immens esforç, tartamudeja silenciós.
Quintuplicant un immens esforç, trontolla sotsobrant.
Qui us interpeŀla està tot sol.
Quan un infant és totalment sa?
Quim
05/06/2009 11:38

# Dedicats especialment al Llullu
"Que un indomable estel t'acompanyi sempre"
"Que un increíble i especial `Tatrebiller´ siguis"
"Que un imprevisible enigma t'emocioni sempre"
"Que una incondicional estimació t'acaroni/t'acotxi sempre"
Una abraçada ben forta
Mercè H.
05/06/2009 10:49

# Qui ets?
Qui ets?
Quan uns infants esperen ton suport? Quan ulls innocents esperen tendres somriures? Quan una immensa estimació tot silencia?
Xavier Gil
05/06/2009 07:35

Qui vol la Bruni tenint en Bruno?

La cançó de Bruno Oro

Bruno Oro ens va sorprendre el dia del concert amb una cançó inèdita i composta expressament per a l'ocasió, que duu per títol "Llullu".


Més endavant provarem de penjar-ne el video, però de moment, aquí en teniu la lletra:


LLULLU


Ma, Ma, Mariucio, mago delle parole,
hai visto che confusione hai creato con questa cruciverba di emozioni

Mariucio, l’uomo che non si stanca mai
Cerca l’anagramma di felicità

Llullu, tuo padre è un pazzo scatenato
Un romantico che non ci crede alla inmortalità
Perchè lui è la inmortalità
Quindi tranquillo, che lui quando ti guarda...
Riposa un po...e sogna un po...

Mariucio, grazie per questa danza che mi hai fatto imparare
Di vita morte fumo poesia pasta amore e porca puttana!
Mariucio, genio, bambino, Messi della literatura...
Della “Sprontipanxafulgura...”

Llullu, tuo padre è un pazzo scatenato
Un romantico che non ci crede alla inmortalità
Perchè lui è la inmortalità
Quindi tranquillo, che lui quando ti guarda...
Riposa un po...e sogna un po...
Si fuma una sigaretta storica...
E sogna un po
Pensa a una favola...
Dopo la scriverò...
Ma prima si fuma una sigaretta storica...
E sogna un po...
E riposa un po...

Un primer balanç

Després de pair tot el que vam viure la nit del 14 de juny, és moment de fer un primer balanç. La veritat és que el concert ha estat tot un èxit. 1.339 persones van assistir a la Sala Pau Casals de l’Auditori i la retransmissió pel Canal 33 va ser seguida, durant gairebé tres hores, per una mitjana de 35.000 espectadors, amb pics de 60.000. Avui, dia de sant Joan, el canal "internacional" TV3.cat ho ha repetit en sessió de tarda, de manera que aquestes xifres de difusió s'hauran vist incrementades. Per bé que les xifres puguin semblar modestes en el món televisiu, mai tanta gent no havia estat pendent dels quiets.

El balanç econòmic és positiu en més de 30.000 euros nets per a les Fundacions Nexe i Guimbarda. La recaptació per taquilla va ultrapassar els 40.000, els patrocinis aconseguits van ser de 18.000 i les donacions per Fila Zero, de moment, ja passen de 3.000 euros. Les despeses tècniques derivades del lloguer de la sala, els diversos materials impresos, els professionals tècnics i les assegurances van significar una despesa d'uns 30.000 euros.

Gràcies a tots els artistes, els voluntaris, els patrocinadors, els donants i els espectadors.

El blog del “Mou-te” no s’atura pas aquí. Continuarem informant.

D’entrada, encara ens queden uns quants serrells que pengen del concert. Ben aviat, la lletra inèdita de la cançó que Bruno Oro va compondre especialment per al “Mou-te”, però també algunes de les imatges que van acompanyar els artistes des de la pantalla, el còmic "Súper Quiet" que Miguel Gallardo va dibuixar a l'escenari, la possible itinerància de l'exposició fotogràfica de Jordi Ribó... Feu-vos seguidors del Blog i en sereu degudament informats.

Mou-te pels Quiets al TN

Et vols moure per la Fila Zero?

El número de compte és el 2013 0459 36 0200796653
Els altres números els poses tu, amb tants zeros com vulguis.
Els quiets de les Fundacions Nexe i Guimbarda t'ho agrairan.

Si, després de fer l'ingrés, envies un correu electrònic a familia@nexefundacio.org, rebràs per pdf un certificat de donació amb valor fiscal.

Jo ja fa mesos que vaig decidir moure'm i la veritat és que ha estat vertiginosament divertit.
Avui és el dia Q, el dia del llançament:




La vida és tan vertiginosa que els Quiets poden ser un paracaiguda excel·lent.
Ja ho saps, si et mous pels Quiets, potser acabaràs sabent qui ets.
Salut

Demà, a partir de les 22h pel C33

El joc del Mou-te, per Oriol Comas

El creador de jocs Oriol Comas i Coma ha inventat una modalitat de xinos per al Mou-te, il·lustrat per Bié. Tothom que assisteixi al concert el trobarà a l'extens programa de mà que hem preparat, juntament amb les fotos de Jordi Ribó i d'altres sorpreses.

L'empremta del Llullu

El Llullu diu que el diumenge, després del concert, estamparà la seva empremta dactilar a tots els llibres que el públic vulgui. La Llibreria Numància posarà una parada al vestíbul amb molts llibres relacionats amb la temàtica del concert. Com que alguns dels seus autors —Miguel Gallardo, Àngels Ponce, Cécile de Visscher— hi seran presents, el Llullu ha decidit que ell també signarà.

La xapa del concert

Aquest diumenge, tots els assistents rebran un programa de mà amb totes les fotos que Jordi Ribó ha anat fent als participants, alguns dels textos que he anat publicant en aquest blog, l'espai dedicat als patrocinadors i algunes sorpreses. L'illa Diagonal, per exemple, ha editat 2000 xapes que tots els portadors del programa de mà podran aconseguir els dies posteriors al concert. El senyal de comprovació serà l'empremta dactilar del Llullu.

En Joan Miquel Oliver es mou pels Quiets

"El cantautor preferit d'en Benji, de 7 lletres" era l'Oliver, és clar. En Joan Miquel Oliver, factòtum del grup mallorquí Antònia Font, amb el qual ha resseguit una trajectòria ascendent que, fins ara, ha culminat amb la versió simfònica del disc Coser i cantar, enregistrada a Bratislava, i els concerts subsegüents al Liceu. Però en Joan Miquel també té una trajectòria en solitari. Es va estrenar com a novel·lista amb El misteri de l’amor i ara acaba de publicar el seu últim disc-quadern Bombón mallorquín.

En Jordi Ribó el va capturar en ple cadirasutra. El dia 14 de juny acostarà el seu món fascinant al dels Quiets amb dues d'aquelles cançons que et poden fer descobrir Qui Ets: "Hansel i Gretel" i "Marcianet de Mart". Aquesta cançó, del seu últim disc, conté un vers extraordinàriament proper als Quiets: "amb la mirada brillant i la ment en blanc"...

L'Oriol Izquierdo es mou pels Quiets

"La mà esquerra de les lletres catalanes" ocultava la personalitat del poeta Oriol Izquierdo, actual director de la Institució de les Lletres Catalanes. L'Oriol sempre ha estat un gran lector i home de lletres, però fa molt poc que s’ha revelat també com un bon poeta, amb el seu primer llibre: Moments feliços. Abans d'exercir la direcció de la ILC ha fet d’editor, de professor i d’articulista.

Sempre s’ha mirat els Quiets amb la mirada Clara, perquè res del que els passa no li és aliè. Per això no ha dubtat gens a moure’s per ells, encara que aquesta lectura el pugui remoure. Ni tampoc ha dubtat ni un instant a retratar-se enfilat en una cadira de rodes semblant a la que va usar sa filla. El dia 14 de juny llegirà un fragment de Quiet amb la veu alta i Clara.

La Carla Serra també es mou pels Quiets

Una de les protagonistes del llibre també ha volgut moure’s pels quiets llegint en públic el millor fragment de Quiet, segons l’opinió unànime del públic i la crítica, i també l’únic que no ha escrit el seu autor. La redacció “El Lluís té una malaltia” data de quan Carla Serra tenia deu anys i va proporcionar-li l’únic premi literari que ha aconseguit fins ara, en el incomparable marc dels Jocs Florals de l’Escola Guinardó.

Del capítol “Vampirisme”.
Escola Guinardó. Barcelona, 24 d’abril de 2005

El Lluís té una malaltia

Al cap de 2 o 3 dies de néixer, li van trobar una malaltia al Lluís. I la Carla, la seva germana, es va espantar, però després es va tranquil·litzar bufant tranquil·lament i respirant fondo. Cada dia li donaven xarops que en teoria curaven però no li feien efecte. I va tenir una crisi. Una crisi consisteix en què aixeca els peus i les mans i fa una cara de fàstic. I la Carla es va espantar una altra vegada i es va tranquil·litzar comptant fins a tres. Llavors li va dir la seva mare Mercè: ‘Quan tingui una crisi, li hauràs de fer una carícia’. El Lluís no podia parlar ni caminar ni córrer ni escriure... Però era igual de guapo que els altres nens i carinyós. La Carla el remenava perquè estigués content. L’aixafava, jugava, li explicava contes, li posava música... La Carla se sentia bé amb el Lluís encara que tingués una malaltia perquè era el seu germà i se l’estimava molt.

En Sergi López es mou pels Quiets!

"Si el Gires esdevé Zepol, aquest amic que us vol" amagava el nom de l'actor Sergi López.

Des que va rodar Western (1997) la seva carrera internacional d’aquest actor vilanoví no ha deixat de créixer, sobretot a França. Amb pel·lícules com Une liaison pornographique (1999) o Harry, un ami qui vous veut du bien (2000), però també amb El Laberinto del Fauno (2006) i moltes d’altres. Actualment, està a punt de presentar Map of the Sounds of Tokyo (2009), dirigida per Isabel Coixet i de tornar al TNC el setembre amb el seu impressionant espectacle Non Solum, escrit amb Jorge Picó.

En Jordi Ribó el va situar en un entorn urbà, circulant en paral·lel a un taxi pel carril del bícing sector quiet. La seva determinació és la nostra. Feu difusió del concert. Ja només queden nou dies i moltes entrades per vendre! Encara que les parts baixes estiguin plenes, l'amfiteatre de l'Auditori té bones vistes i millor acústica.

"El Semillero Azul" es mou pels Quiets

L'Associació artística i literària "El Semillero Azul" de Sant Joan Despí, ens comunica que col·laborarà amb el Concert Benèfic donant l´import del seu tercer premi (100 euros) a aquest projecte. Moltes gràcies!

http://www.despientitats.cat/

Gavà Televisió es mou pels Quiets

Una lectura molt ben il·lustrada d'un fragment del primer capítol de Quiet.

Parlant del Quiet a Sant Cugat

En Jordi Martínez es mou pels Quiets

"El Jordi més franciscà de Ventdelplà" és el Jordi Martínez.

Ve del món dels pallassos i molta gent el coneix pel seu paper de Paco a Ventdelplà, però el Jordi Martínez ha fet papers molt variats al teatre. A Arcàdia de Tom Stoppard encarnava el pedant catedràtic anglès Bernard Nightingale, al costat de Victòria Pagès i David Bages. Però potser el seu paper més complex ha estat a l’obra El roure, de Tim Crouch, en la qual treballava cada funció amb un intèrpret diferent, que no coneixia l’obra ni n’havia vist el muntatge.

El Jordi Ribó el va enxampar al mig de la Rambla de Barcelona, en una sessió de fotos que va comptar amb un munt de col·laboradors entre la gent que hi passejava.

En Lluís Gavaldà es mou pels Quiets

"L'home menys noble de Constantinoble que comparteix un gavadal de lletres amb el Llullu" és en Lluís Gavaldà, filòleg anglès i tanmateix cantautor apreciadíssim. Tothom sap que Els Pets, constituïts pel Lluís, en Joan Reig i el Falín Cáceres, és un dels grups més refulgents del rock català, responsable de desenes de cançons que ja formen part de la memòria col·lectiva. Probablement el seu “Bon dia” és una de les tonades més enganxadisses que han sorgit en les últimes dècades.

Això no treu que Lluís Gavaldà exerceixi de pare primerenc als programes de Carles Capdevila, que publiqui llibres com Estic prenyat o que dediqui una cançó com “Valset” al seu fill Lluc. Justament el Lluís es mourà pels Quiets a ritme de valset, el proper 14 de juny.

El Jordi Ribó el va visitar a Tarragona. Després d'anar amunt i avall, el va convèncer per afegir-se a la colla de castellers més fèrria del món, la que roman plantada a la Rambla tarragonina. La veritat és que en Gavaldà té estil, per fer l'aleta. Us recordem que l'exposició que conté totes les fotos dels artistes del Mou-te romandrà oberta fins al dia abans del concert a la Sala de la Llibreria Bertrand (Rambla Catalunya, 37), de Barcelona.

La Neus Bonet es mou pels Quiets!

"La trobes als Pirineus traginant un barret d'estudiant" remetia a Neus Bonet, atès que un bonet és un d'aquells barrets que els estudiants llancen enlaire per celebrar la graduació.

Periodista de llarga trajectòria en diverses ràdios del país. Va passar de fer les tardes a Catalunya Ràdio, on se la recorda enriolada per les ocurrències de la parella Monzó & Pàmies, a capitanejar els matins a Ona Catalana. Després d’un temps lluny dels micròfons, ara és la successora d’Antoni Bassas al capdavant d' El matí de Catalunya Ràdio.

El dia 14 la Neus també es mourà pels quiets. En Jordi Ribó l'ha volgut plasmar a Montjuïc, davant d'un munt d'escales.

El Club es mou pels Quiets

Just abans de la inauguració, aquest dijous 28 a les 20 hores, de l'exposició "Mou-te pels Quiets" a la Llibreria Bertrand de Barcelona, anem amb el fotògraf Jordi Ribó a El Club.

En Quimi Portet es mou pels Quiets!

"Qui ha aportat més bona química musical des de l'època que feia el burro sense fer el ruc, de 5 + 6 lletres" era en Quimi Portet, un veritable mestre zen en la nostra eszena.

I és que l’autoanomenat el guapo de El Último de la Fila —i antic membre de Los Burros— és un dels artistes que fa més el que vol i quan vol. El proper mes de setembre publicarà el seu setè disc en solitari, que es dirà “Viatge a Montserrat” i, a partir de llavors, començarà el “World Tour 2009-2010” amb la “Orquestra Filharmònica de Cro-Magnon i Turbamulta Nacional dels Soviets de Santa Quitèria”. Per al concert del Mou-te li hem fet una petició molt específica “Progresso adequadament”.

Jordi Ribó l'ha capturat a Tavertet, que rima amb Portet, en posició clarament contemplativa.

En Queco Novell es mou pels Quiets!

"El més nou de Polònia, de 5 i 6 lletres" és, òbviament, en Queco Novell. Periodista incisiu i actor camaleònic, ha estat capaç de personificar els polítics que regeixen el nostre destí i de fer-ne caricatura. Procedent del periodisme polític, l’aplicació del seu talent a la sàtira, conjuntament amb el dels seus companys Toni Soler i Manel Lucas, ha ajudat a consolidar “L’Esquella de la Torratxa” del segle XXI en les seves versions radiofònica (“Minoria absoluta”) i televisiva (“Polònia”).

El 14 de juny també es mourà pels quiets a l'Auditori. Aquí el teniu capturat pel caçador de camaleons Jordi Ribó al plató del Polònia. No us talleu, que és molt bona.

En Carles Capdevila es mou pels Quiets!

"L'educador de criatures amb més opcions de ser alcalde, de 9 lletres" és en Capdevila, Carles Capdevila, l'home que ha portat més lluny els Hostalets de Balenyà. Els seus seguidors més recents el coneixen per Capde. Articulista mordaç i guionista d’humor, en els últims tretze anys s’ha especialitzat amb aital fervor en les qüestions procreatives que ha estat pare diverses vegades: ha parit llibres com Criatura i companyia, ha engendrat programes televisius com Qui els va parir?, a TV3, i encapçala cada diumenge l’ Eduqueu les Criatures a Catalunya Ràdio, a banda de practicar amb l’exemple ajudant a portar al món quatre criatures, que no són poques.

Aquí el teniu practicant un dels seus esports de risc favorits en una zona de jocs del barceloní passeig de Sant Joan, capturat pel subjectiu objectiu de Jordi Ribó.

Gospel Viu es mou pels Quiets!

La resposta a l'enigmàrius "Crinera canina espavilada, de 6 + 3 lletres" era el grup Gospel Viu, amb seu a Palafolls, capitanejat per Moisès Sala des de l'últim any capicua i compost per una colla de més de 31 poblacions catalanes que canten, ballen, es mouen i commouen a tots els públics que gosen anar-los a veure. Jo els vaig conèixer l'octubre de 2006 en un acte electoral al Palau de la Música, al qual vaig assistir amb la meva llibreteta Miquelrius per tal d'escriure'n una crònica per a La Vanguardia. De llarg, el més interessant d'aquell míting va ser l'actuació dels Gospel Viu, de manera que vaig descriure'ls així: "54 voces y 5 músicos de negro dirigidos por Moisès Sala, un director espectacular que se mueve en escena como Mick Jagger".

Des que l’any 2002 Moisès Jagger Sala va proposar la creació d’un nou cor de gospel a Palafolls, aquesta formació no ha deixat de connectar amb el públic amb la veu, la música i les emocions. Sentir-los és verament sentir-los. Són un cor i per això canten verament de cor. Vincran a moure’s pels quiets com un sol cor, en plenitud de facultats i amb la formació de gala. Obriran i tancaran l’espectacle. Si, després de sentir-los el 14 de juny, en voleu més, podeu tornar a L’Auditori a sentir-los el 19 de setembre: el 19/9/9 (a les 9 i 29 de la nit) amb el seu “The Gospel X-Perience!”. S’ho val.

La Ivette Nadal es mou pels Quiets

"La jove cantautora granollerina que millor es relaciona amb Josep Thió" és la Ivette Nadal (Granollers, 1988), òbviament gràcies a la relació entre els tions i l'època de Nadal. La més jove dels artistes que es mouran pels Quiets el 14 de juny és una finíssima poeta de veu avellutada.

La seva singladura pren volada després del seu pas pels recitals poètics de l'Horiginal, dirigits pel gran Josep Pedrals en aquest bar proper al Macba i tanmateix capaç de contenir tota mena de colors. Entre 2005 i 2007 va teixint moltes cançons que componen un disc d'aquells tan bonics que tothom anomena maquetes: "Guerres dolcíssimes".

Aquestes dolcíssimes guerres van introduir la veu de la Ivette a moltes oïdes, fins fer-la partícip de l'últim disc de la Marató. La primera vegada que la vaig sentir ho vaig fer amb un calfred. Cantava una cançó dedicada a un "germà gran, el preferit" i la tornada feia "mare, el Lluís és mort i no m'espanta res"... Res no ens espanta quan sentim una veu com la seva. Aquí la teniu, capturada pel seu convilatà Jordi Ribó al seu Vallès.

En Pau Riba es mou pels Quiets!

Pau Riba és un artista inclassificable, autor, entre moltes altres cançons inoblidables, de l'himne dels quiets: "L'home estàtic". El seu últim disc es diu "Virus laics". Jordi Ribó l'ha visitat a ca seu, la Casa Alta de Tiana i l'ha immortalitzat com un cargol de closca metàl·lica. Els quiets porten la casa a sota i els cargols al damunt.

Del capítol "Himne" a Quiet:

“Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma”.

Mai no m’he arribat a aprendre cap cançó sencera. Ni tan sols les que jo escrivia per a les bandes que vaig muntar d’adolescent. Sempre havia de sortir a actuar amb un full al faristol del meu Elka Capri. Feia veure que era la partitura, però en realitat era la lletra. La meva lletra. I això també val pels himnes. Els públics, com Els Segadors o l’Imagine, i els privats, com L’home estàtic o Un gelato al limon. Mai no he aconseguit aprendre-me’ls i si em calgués demostrar qui sap què en públic hauria de fer play-back per fingir i salvar la papereta. Només em sé completes les tornades.

De fet, ara ja l’entono en veu més alta:

—“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells”.

Encara bo que els de casa dormen al pis de dalt, i que tinc la porta del despatx tancada, perquè el Jameson ja m’empeny a intentar demostrar-me que, si per alguna estranya raó em calgués fer-ho, podria rescatar la lletra de L’home estàtic d’alguna remota circumvol·lució cerebral i cantar-la sencera. La veu escardalenca del Pau Riba continua narrant la vida d’aquest Bartleby estàtic:

“Més grandet troba un...”

—Ocell! —remato, com si fos en una d’aquelles cançons amb eco.

“a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excre...”

—Ment! —bramo.

“li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un...”

—Ull!

“i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina...”

—... se'n va a Fraaaança! —canto amb un puny fent de micròfon, talment en un karaoke.

No tinc consciència de posseir un sentiment tràgic de l’existència gaire elevat, però des que convisc amb el Llullu qualsevol detall, per més insignificant que sigui, em pot sumir en un estat catatònic que no sabria definir gaire. És el que em passa ara, just després de bramar festivament el nom de França. No sé què ho fa, però callo de manera abrupta i em quedo immòbil, fulminat per la tristor, mentre la història de l’home estàtic continua sonant a la meva biblioteca de llibres tancats.

“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells...”

En un primer moment d’eufòria ribiana he activat la funció repeat a l’itunes, de manera que L’home estàtic acaba i recomença, sona i acaba, acaba i recomença, sona i sona i sona i sona i acaba i recomença no sé quantes vegades més abans no em serveixo una altra copa de Jameson. Això em reactiva. Em remullo les genives i, abans d’enviar-lo, gola avall, una obsessió es fa paraula i envia missatges de joia al centre motriu del cervell.

—Què collons tristesa? —em sento pronunciar— Si és tan dropo que no sap ni què és, la tristesa! És la peresa, el que el té corprès!

La peresa. Agafo el diccionari i torno a buscar-hi el verb desemperesir-se, igual com aquell dia, onze mesos enrere, que l’acabava de posar en uns encreuats i vaig llegir-ne la definició per poder descriure els gestos lul·lians a la consulta del doctor Casanovas. Desemperesir-se. Ben bé l’última paraula abans de, els últims instants d’innocència.

La peresa, en imposar-se, em fa desemperesir. Si tingués el piano provaria de tornar-la a tocar, com solia, però només tinc l’i-tunes i per això em dedico al karaoke. Trobo la lletra completa en un web de fans de Pau Riba i això em permet cantar-la de la a a la zeta, abolint-ne només la tristesa.

“És l'home estàtic, la pereeeeeesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabeeells”.

Ara el despertaria.

A un mes del concert

Presentem en societat el cartell dissenyat per la Begoña Berruezo, del Grup 62, a partir d'una imatge de Miguel Gallardo. Naturalment, la cartelleria contindrà els logos dels patrocinadors i col·laboradors que ens ajuden a tirar endavant aquest concert benèfic.

Amb el suport de La Vanguardia, Catalunya Ràdio, TV3, l'Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona, L'illa Diagonal, Editorial Empúries, Editorial Anagrama, Fundació Nexe i Fundació Guimbarda.

I la col·laboració de Cadena 100, Enderrock, Plataforma, Grup Catalònia, Institut Guttmann, ONCE Catalunya i Vibra Comunicación.

La Marta Angelat es mou pels Quiets

L'anagrama més angelical de la frase proposada —ENGALTA TRAMA— és el nom de l'actriu i directora Marta Angelat, amb qui vaig compartir la curiosa experiència mística de reviure la Mercè Rodoreda en un episodi televisiu de "L'entrevista impossible" (TV3, 2006).

La Marta és una gran actriu que ha treballat en moltíssimes produccions teatrals, com La cabra amb Josep Maria Pou o l'inquietant Carnaval de Jordi Galceran, en el qual encarnava la inspectora Garralda. La seva trajectòria professional és molt rica i variada. Filla del gran Josep Maria Angelat, la Marta ha treballat en cinema, doblatge i televisió. Últimament ha dirigit diversos muntatges, entre els quals Jo sóc la meva dona, amb Joel Joan.

L'objectiu subjectivíssim de Jordi Ribó captura la Marta al Fossar de les Moreres, a tocar de l'església de Santa Maria del Mar, en un esplèndid migdia barceloní. Volem agrair-li de cor que es mogui pels quiets. Tot un detall per part seva, i la Rodoreda deia que el més important de les novel·les sempre estava en els detalls.

L'Albert Om es mou pels Quiets

"L'arbre més apreciat pels practicants del ioga, de 2 lletres" és l'om, com sap tothom que ha practicat ioga o ha resolt els meus mots encreuats. De vegades, també és l'arbre de tarda a TV3, o l'arbre més que un Club... En tot cas, l'enigmàrius del Mou-te amagava la personalitat de l'inquiet periodista Albert Om. El 14 de juny també serà amb nosaltres llegint un fragment de Quiet.

Aquí el teniu, capturat per l'ull sempre inquiet Jordi Ribó, en el marc rectangular que ens l'ha fet tan familiar. L'Albert va ser el primer entrevistador que es va acostar al viatge dels quiets, quan el llibre encara no havia ni arribat a les llibreries. Ara li hem d'agrair que també estigui al costat dels quiets, poques setmanes abans de tancar un lustre brillant al capdavant d'un programa de tarda que sempre ha estat més que un Club.

En Matthew Tree es mou pels Quiets

Matthew Tree no escriu trilogies ni munta triumvirats, però els seus llibres són ben coneguts pels lectors catalans. Per això volem agrair-li que es mogui pels Quiets i us convidem a visitar el seu web personal, que trobareu a la llista d'enllaços del blog. En el seu últim llibre, La vida després de Déu (Ara llibres) fa una reflexió molt documentada sobre el paper de les religions en les nostres vides. La convivència amb la discapacitat sovint fa qüestionar algunes creences o en provoca d'altres, potser perquè ens posa a tots molt a prop del vertigen existencial. Matthew Tree ens ajuda a situar aquests neguits en la terrenalitat de l'única vida que tots coneixem.

El capítol "Mastoïditis" de Quiet acaba amb unes paraules que estan plenament en sintonia amb l'obra i el pensament de Matthew Tree: "Ens passem la vida celebrant èxits absurds i només veure una bata blanca ja ens posem de mala llet. Quan la medicina pot comprendre la naturalesa del mal i modificar-la n’hi ha per tirar coets. ¿Que potser tenim res millor a celebrar que la salut i la vida?"

L'ull inquiet de Jordi Ribó ha atrapat Matthew Tree en un espai ple de tensió i de força, igual com els seus textos literaris. Amb la llum de les set del capvespre, a sis quilòmetres de la ciutat, una nova cruïlla. Anem fent via.

Guimbarda es mou pels Quiets

Fragment del text inèdit "Relat relat" que sortirà publicat properament en un llibre col·lectiu sobre la discapacitat promogut per la Fundació Mas Albornà i edicions Cossetània.

El context és una reunió de pares a l'Escola Guimbarda:


"Les úniques reunions que m’agraden són les imprevistes. Quan em convoquen a una reunió formal faig els possibles per escapar-me’n o per trobar una altra manera de resoldre la situació que la provoca. Fa anys que defujo propostes, feines o activitats diverses d’ètnia Geyper, és a dir, que impliquin entrar en aquell estat vital que les secretàries de direcció descriuen amb tanta contundència quan no poden passar trucades als seus superiors. És clar que la finta no sempre és possible i ara mateix estic reunit.

Reunit amb quatre de les professionals que s’encarreguen de l’educació (especial) del nostre fill (molt especial), per comentar l’informe pedagògic (ultraespecialitzat) del curs. Poca broma. Ja em faig el càrrec que aquesta transmissió d’informació no es pot fer de cap altra manera, i mai no me’n perdo cap, però això no treu que tingui una certa pressa per enllestir.

—Què? Com s’ha portat el Llullu? —els engalto, en el mateix to que faria servir a la reunió de curs de sa germana gran, que a mi també em semblaria molt especial si no fos que tothom ha acordat que és una nena la mar de normal— Passarà de curs o haurà de repetir?

Una pregunta que probablement no faria a l’escola dita normal, potser perquè la repetició de curs és una possibilitat plausible en el cas de sa germana i no pas un vehicle trencaglaços, com aquí.

—És un sol de nen —assegura la Xènia, que n’és la tutora—, però no es desfarà tan fàcilment de nosaltres, perquè l’any que ve el tornarem a tenir.

—Així sou vosaltres, les que repetireu —els clavo—. No voldria pas cap taca a l’expedient acadèmic del Llullu.

Riem. No falla mai. Actuar com si el Lluís, en comptes de patir una paràlisi cerebral severa, fos el clàssic alumne entremaliat de set anys ens diverteix d’una manera irresistible. Ens fa tanta gràcia com als nens de set anys jugar a tenir-ne quaranta-set. La Mercè, que és mestra i ara mateix deu sentir-se estranya fent de mare a l’altra banda de la taula, fa veure que em renya.

—Sort que no em toquen pares com tu, a les meves reunions amb els de P3!

—És que la teva és una escola normal —m’hi torno—, i aquesta és especial. Que no has vist el rètol de l’entrada?

Més rialles nervioses, ara de complicitat. Un cop desactivats els primers silencis, la reunió pren el rumb previst. Ens passen l’informe pedagògic imprès i n’anem comentant les diverses facetes. A pams. Cada pam el recorre l’especialista corresponent: l’Arantxa per a les qüestions mèdiques i d’infermeria, la Mercedes per a la fisioteràpia, la Luisa com a educadora de l’aula i la Xènia de tutora. Enguany el Llullu va a l’aula de les Fades amb quatre companys més i tot rutlla relativament bé.

Vivim una època tranquil·la i les crisis epilèptiques es mantenen més o menys controlades, de manera que el protocol d’àrees, objectius, metodologia i avaluació flueix com en qualsevol reunió escolar (no especial). L’informe és complet i el llenguatge una mica tècnic. Amb els anys, m’he acostumat a sentir parlar del treball vestibular, els objectes mediadors, els seguiments visuals, els missatges anticipadors o la pilota Bobath.

Les primeres sorpreses arriben a l’hora de definir els jocs de falda.

—Això ho fem en petit grup —ens informa la Xènia—, asseguts a la màrfega.

Com que ha aixecat els ulls de l’informe, el seu llenguatge es torna més vivaç i espontani. Ens explica quines posicions utilitza per fer els jocs de falda amb el Llullu i ens descriu les tres cançons que treballen a l’aula de les Fades.

—Aquest curs fem l’escarabat bum bum, si la barqueta es tomba i l’arri arri tatanet.

Em retinc de taral·lejar la tercera, que era la preferida de sa germana gran fa només deu anys, quan l’adolescència no figurava ni en el seu full de ruta.

—I al Llullu li agrada especialment si la barqueta es tomba.

—Ah, sí? —diu sa mare, mig rient.

Estem en aquella fase de la reunió en la qual tothom es relaxa, el temps comença a passar volant i la trobada es pot allargar més que un partit de tennis sobre terra batuda.

—I en què ho noteu? —demano.

La Xènia ho té claríssim. Pel que sembla, el moviment vestibular dreta-esquerra que acompanya la banda sonora de la barqueta li encanta. Ens informen que amb l’escarabat bum bum tendeix a tancar els ulls, però que amb la barqueta aquesta que es tomba el paio es manté despert durant tota l’activitat.

—I amb l’arri arri? —m’interesso.

—També li agrada, però no tant. De vegades aguanta el cap uns segons, però de seguida el deixa caure i llavors tanca els ulls.

—Desconnecta.

—Ah.

La Cè i jo ens mirem. Reconec que em fascina aquesta sobtada preferència estètica del nostre fill. Fins ara m’acontentava amb el seu interès evident pel heavy metal, inversament proporcional al que mostra per Vivaldi, però ho atribuíem a les vibracions que la bateria dels ACDC provoca sobre el seu fràgil cos. A partir d’ara, hauré d’afegir a la seva discografia la barqueta aquesta que es tomba.

—Cada cop que cantem la barqueta el seu cos es relaxa i es deixa portar pels moviments.

—I riu —afegeix l’educadora.

—Com que riu? Però si a casa no riu ni que el pessigollegin amb una ploma d’estruç!

—Doncs amb la barqueta riu —confirma la tutora.

A nosaltres no ens cal ni la barqueta, per riure sorollosament. Ara mateix aquesta sala de reunions sembla un teatre en dia de comèdia. L’ambient està tan saturat de bones vibracions que fa una mica de por i tot. Potser per això em deixo envair per una recança. No té cap sentit, però ara em dol que no li agradi l’arri arri.

—Quan arribi a casa ho provaré —els asseguro—. El faré pujar a la barqueta i al tatanet, a veure què.

—Una altra cosa que li agrada molt són els contes vivenciats, però això ja depén del dia.

—Si el senyor no s’adorm —diu la Luisa, i veig que fixa els ulls al text de l’informe—, està molt atent, fa seguiments visuals horitzontals amb un estímul molt contrastat i accepta l’activitat amb molt interès.

Em fascina aquest llenguatge tècnic. En general, no m’agrada gens la vèrbola avellutada de psicòlegs o pedagogs, però aplicada al Llullu em resulta estranyament atractiva. Com llegir les instruccions d’ús d’un plàtan.

—Doncs això que dius dels seguiments visuals horitzontals, a casa no... —aventuro— I mira que sa germana li passa coses per davant dels morros, eh?

La Mercè no ho formula en veu alta perquè és més discreta que jo, però estic convençut que pensa el mateix: aquest noi reserva el millor del seu caracter per quedar bé a l’escola i després a casa no fot ni brot...

—La veritat és que aquest curs li hem notat una lleu millora —assegura la tutora—. Lleu, però perceptible.

—Ah.

—Sobretot amb la barqueta es tomba —afegeix l’educadora.

I da-li, amb la barqueta! Ja em començo a marejar i tot. Mentre la Cè els explica alguns dels jocs nous que li hem posat a la safata del pla vertical, jo desconnecto i començo a fer plans per a la tarda. Tan aviat com arribem a casa l’arrabassaré dels amorosos braços de la seva cangur, me’l fotré a la falda i el sotmetré a una sessió intensiva d’arri arri tatanet fins que deixi de voler ser mariner.

—Sempre evitem els joguets lluminosos —sento que diu la Cè quan torno del meu somieig hípic—, perquè els reflexos massa intensos li poden provocar més crisis epilèptiques.

—Està clar que li agrada molt més la música —conclou l’educadora.

—Li va millor, sí.

—Tot i així, amb els colors vius també fa algun seguiment.

Això dels seguiments sempre em fa pensar en l’espionatge.

—El que no li va bé són els flaixos, això no.

Mentre ens petonegem educadament no em puc treure del cap la sonsònia de l’arri arri tatanet. Baixem per la rampa de l’escola Guimbarda, travessem el carrer Lluçanès, tornem a baixar per la rampa del pàrking, ens instal·lem al cotxe, en sortim, anem a buscar la Ronda i un quart d’hora més tard aparquem a la plaça de minusvàlids que tenim dibuixada davant de casa. Tot a ritme de tatanet... "

Els Gossos es mouen pels Quiets

"El cap dels músics catalans més relacionats amb el cancan, de 6 lletres" és en Natxo Tarrés, líder dels Gossos. Tal com va deixar establert, cantat i debatut, el gran Tomeu Penya, "un ca és un gos". El grup de Manresa és un dels referents del rock al nostre país, de manera que tenir els Gossos movent-se pels Quiets el 14 de juny a l'Auditori és un veritable luxe.

Aquí podeu veure en Natxo Tarrés, fotografiat per Jordi Ribó en plena natura al Bages, molt a prop de casa seva. En Natxo és un bon coneixedor (i practicant) de diverses tècniques de musicoteràpia com les que practiquen tot sovint a les Escoles especials de Nexe i Guimbarda amb els pluridiscapacitats. De fet, el Llullu és un entusiasta de la musicoteràpia. Ell i molts nens com ell reaccionen molt millor als estímuls auditius que no pas als visuals. Sobretot amb instruments que emeten sons d'ona molt llarga, que els provoca rebots i vibracions al cos.

Un dels temes més coneguts dels Gossos defineix clarament la cursa del Llullu al llibre: "Corren". Segur que l'heu sentit i que us vindrà de gust tornar-lo a sentir. Ajudeu-nos a estendre aquestes corredisses. El proper 14 de juny, a l'Auditori hi falta gent!

El Bruno Oro es mou pels Quiets

"El seguidor de l'orde cartoixà per qui reso quan em vull enriquir, de 5 + 3 lletres" és el camaleònic Bruno Oro, per sant Bru, pel verb orar i per l'or. En Bruno Oro es mourà pels Quiets el proper 14 de juny. El seu origen italià el fa el lector perfecte d'alguns fragments "genovesos" del llibre, però potser ens depararà alguna altra sorpresa.

Més enllà de les seves imitacions al "Polònia", d'Acebes a Castells, dels seus esquetxos hilarants al "Vinagre" i de les seves excel·lents actuacions en obres teatrals com Arcàdia de Tom Stoppard, Bruno Oro Pichot ens ha sorprès darrerament amb el seu primer disc, cantat fonamentalment en italià: Napoli.

Aquí el podem veure a tocar d'un espadat vertiginós, capturat en zona de perill del seu estimat Cadaquès per la rapidíssima lent de Jordi Ribó. Gràcies, amic Bruno, tu que ets tan mogut, per no parar mai quiet i moure't ara també pels Quiets.

L'Elisabet Raspall es mou pels Quiets!

Té nom de reina anglesa i cognom de netejar. És una compositora i pianista excepcional, tal com han pogut descobrir durant tota aquesta temporada els seguidors de la secció Lecturàlia a El matí de Catalunya Ràdio amb Neus Bonet.

Es diu Elisabet Raspall, la resposta a l’enigmàrius “La reina de la neteja dental en el jazz català, de 8 i 7 lletres”. El títol del seu últim disc només en té 6, de lletres, tot i que es diu Quatro.

El diumenge 14 es mourà molt pels Quiets a l’Auditori. Sentirem algun dels seus temes i també acompanyarà la Nina i el Pep Bou, en les seves actuacions. El concert benèfic, doncs, també tindrà el seu “moment Raspall”.

Aquí la teniu a la platja de la seva Vilanova i la Geltrú natal, capturada per l’ull amorós de Jordi Ribó en un paisatge esplèndid, prop de Pasífae.

Nexe es mou pels Quiets

Del capítol que duu per títol Distinció:

"Ja és primavera a la Fundació Nexe i m’hi acosto com tots els divendres. Vaig a buscar-hi el Lluís, perquè la tarda dels divendres no hi ha transport concertat i això, molest com és, permet que els pares i els professionals que s’ocupen d’aquestes criatures desvalgudes mantinguem un cert contacte. Entro per la porta del carrer d’Escorial i començo a saludar gent. Hi veig la Mar, el Sergi, la Imma, la Laura, l’Elsa, l’Ester, la Sònia, l’Anna, la Cécile, el Jordi, la Sara, la Fani, el Pere... Crits i rialles, com a qualsevol escola, amb l’única diferència que aquí hi ha més adults que nens i, en canvi, per la banda sonora ningú no ho diria.

Per primera vegada em fixo que tota aquesta gent té una cosa en comú que fins ara m’havia passat desapercebuda. Arriben més pares i m’adono que també ells ho comparteixen. Només caldria fotografiar-los un per un i anar encerclant l’honorable distinció que acabo de percebre. Entro a l’aula del Lluís. La Irene acaba de cordar-li el bolquer. Em crida pel meu càrrec papal i el nen reacciona amb una certa agitació que no sé ben bé com valorar. M’ofereixo a posar-lo a la cadira i l’alço a pes. Aprofito per abraçar-lo i dir-li quatre bajanades en la llengua especial que invento sobre la marxa per comunicar-me amb ell. La seva resposta és entusiasta. Espeternega i baveja feliç.

Quan finalment el deixo a la cadira la meva camisa taronja presenta una taca de tonalitat més fosca a l’alçada de l’espatlla dreta. El mirall de l’aula em permet comprovar que ja llueixo la mateixa distinció que acabo de descobrir en d’altres espatlles. La nostra legió d’honor en forma de medalla ensalivada. Aquestes taques que enfosqueixen camises i bruses són galons. No hi entenc gaire, de graus militars. Vaig objectar de consciència i només els he estudiat per traduir novel·les angleses. Però sé que les medalles i els galons compten molt. Que decoren i dignifiquen els pits i les espatlles dels seus portadors. Abans no els donava cap importància, però ja veig que els ambients que sovinteja mon fill faran trontollar el meu antimilitarisme.

Sense adonar-me’n, començo a valorar els galons que llueixen els membres d’un exèrcit cada cop més nombrós, format per soldats sense uniforme ni dorsal. Només els pots distingir si et fixes en les seves condecoracions evanescents, però quan t’hi fixes comproves que n’hi ha pertot. A cases, hospitals, centres de dia i escoles especials, però també a bars, carrers i places. Són pares, infermeres, cuidadors, mares, joves becàries amb pírcings i tanga acolorit, matrones de pits indefugibles, joves fisioterapeutes que llueixen musculatura i somriure seductor. Tots, però, porten al mateix lloc galons intermitents, medalles efímeres de rang i consistència similar. Quan n’aprens, els distingeixes d’un cop d’ull, sense cap dubte, per la taqueta a mig assecar que els enfosqueix uns centímetres quadrats de pit o d’espatlla. La dreta o l’esquerra indistintament. O totes dues.

Aquests galons no els imposa cap general. Vénen del mateix lloc que la veu i la saliva. De dins. La cerimònia de graduació és simple i es repeteix moltes vegades cada dia. Es renova. Agafem en braços un dels nostres llullus per traslladar-lo, per treure’l del cotxet, per canviar-lo o simplement perquè ens ve de gust abraçar-lo. Poc o molt, els llullus responen de la millor manera que saben. Emocionats, comencen a moure la llengua fins que el cap els cau sobre la nostra espatlla i ens hi dipositen joiosos una dosi de bava. Massiva. No són mai gasius en la seva deposició salical, com si volguessin garantir la pervivència de la medalla que ens acaben d’imposar.

Mentre empenyo la cadira pel passadís de Nexe miro les espatlles de coneguts i saludats. Gairebé tots hem estat condecorats amb bona bava. Pares mares professionals cangurs. La plèiade del dic sec marcats per una concentració d’humitat relativa. Un rampell d’orgull m’envaeix. Surto per la porta com qui travessa un arc de triomf i baixo pel carrer d’Escorial amb pas marcial. Mai cap condecoració no honorarà tant ningú com la saliva d’un llullu. Al seu costat empal·lideix la creu de sant Jordi i totes les legions d’honor són paper mullat."