L'Oriol Izquierdo es mou pels Quiets

"La mà esquerra de les lletres catalanes" ocultava la personalitat del poeta Oriol Izquierdo, actual director de la Institució de les Lletres Catalanes. L'Oriol sempre ha estat un gran lector i home de lletres, però fa molt poc que s’ha revelat també com un bon poeta, amb el seu primer llibre: Moments feliços. Abans d'exercir la direcció de la ILC ha fet d’editor, de professor i d’articulista.

Sempre s’ha mirat els Quiets amb la mirada Clara, perquè res del que els passa no li és aliè. Per això no ha dubtat gens a moure’s per ells, encara que aquesta lectura el pugui remoure. Ni tampoc ha dubtat ni un instant a retratar-se enfilat en una cadira de rodes semblant a la que va usar sa filla. El dia 14 de juny llegirà un fragment de Quiet amb la veu alta i Clara.

La Carla Serra també es mou pels Quiets

Una de les protagonistes del llibre també ha volgut moure’s pels quiets llegint en públic el millor fragment de Quiet, segons l’opinió unànime del públic i la crítica, i també l’únic que no ha escrit el seu autor. La redacció “El Lluís té una malaltia” data de quan Carla Serra tenia deu anys i va proporcionar-li l’únic premi literari que ha aconseguit fins ara, en el incomparable marc dels Jocs Florals de l’Escola Guinardó.

Del capítol “Vampirisme”.
Escola Guinardó. Barcelona, 24 d’abril de 2005

El Lluís té una malaltia

Al cap de 2 o 3 dies de néixer, li van trobar una malaltia al Lluís. I la Carla, la seva germana, es va espantar, però després es va tranquil·litzar bufant tranquil·lament i respirant fondo. Cada dia li donaven xarops que en teoria curaven però no li feien efecte. I va tenir una crisi. Una crisi consisteix en què aixeca els peus i les mans i fa una cara de fàstic. I la Carla es va espantar una altra vegada i es va tranquil·litzar comptant fins a tres. Llavors li va dir la seva mare Mercè: ‘Quan tingui una crisi, li hauràs de fer una carícia’. El Lluís no podia parlar ni caminar ni córrer ni escriure... Però era igual de guapo que els altres nens i carinyós. La Carla el remenava perquè estigués content. L’aixafava, jugava, li explicava contes, li posava música... La Carla se sentia bé amb el Lluís encara que tingués una malaltia perquè era el seu germà i se l’estimava molt.

En Sergi López es mou pels Quiets!

"Si el Gires esdevé Zepol, aquest amic que us vol" amagava el nom de l'actor Sergi López.

Des que va rodar Western (1997) la seva carrera internacional d’aquest actor vilanoví no ha deixat de créixer, sobretot a França. Amb pel·lícules com Une liaison pornographique (1999) o Harry, un ami qui vous veut du bien (2000), però també amb El Laberinto del Fauno (2006) i moltes d’altres. Actualment, està a punt de presentar Map of the Sounds of Tokyo (2009), dirigida per Isabel Coixet i de tornar al TNC el setembre amb el seu impressionant espectacle Non Solum, escrit amb Jorge Picó.

En Jordi Ribó el va situar en un entorn urbà, circulant en paral·lel a un taxi pel carril del bícing sector quiet. La seva determinació és la nostra. Feu difusió del concert. Ja només queden nou dies i moltes entrades per vendre! Encara que les parts baixes estiguin plenes, l'amfiteatre de l'Auditori té bones vistes i millor acústica.

"El Semillero Azul" es mou pels Quiets

L'Associació artística i literària "El Semillero Azul" de Sant Joan Despí, ens comunica que col·laborarà amb el Concert Benèfic donant l´import del seu tercer premi (100 euros) a aquest projecte. Moltes gràcies!

http://www.despientitats.cat/

Gavà Televisió es mou pels Quiets

Una lectura molt ben il·lustrada d'un fragment del primer capítol de Quiet.

Parlant del Quiet a Sant Cugat

En Jordi Martínez es mou pels Quiets

"El Jordi més franciscà de Ventdelplà" és el Jordi Martínez.

Ve del món dels pallassos i molta gent el coneix pel seu paper de Paco a Ventdelplà, però el Jordi Martínez ha fet papers molt variats al teatre. A Arcàdia de Tom Stoppard encarnava el pedant catedràtic anglès Bernard Nightingale, al costat de Victòria Pagès i David Bages. Però potser el seu paper més complex ha estat a l’obra El roure, de Tim Crouch, en la qual treballava cada funció amb un intèrpret diferent, que no coneixia l’obra ni n’havia vist el muntatge.

El Jordi Ribó el va enxampar al mig de la Rambla de Barcelona, en una sessió de fotos que va comptar amb un munt de col·laboradors entre la gent que hi passejava.