Avui és dia catorze. Una xifra qualsevol, si no fos que els números tenen cops amagats. Quan jo era petit, tothom volia treure un catorze a la travessa. Ara fa anys que ja no m'hi dedico, però diria que el premi gros de la travessa de futbol és el quinze. O el catorze més un. Al quinto, que és una modalitat familiar de bingo que es practica en moltes localitats quan arriba Nadal, el número catorze sol rimar amb la forma verbal esmorza. M'estalvio el menú d'aital àpat, que rimaria amb cigarro. En canvi, a casa, el número catorze és un número totalment indissociable del veritable inspirador d'aquest blog. Perquè el Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, va néixer un dia catorze (de març d'un any tan rodó com el 2000) i va sortir de l'armàrius també un catorze. O dos: la primera edició del llibre Quiet es va començar a distribuir, ara fa tretze mesos, el catorze d'octubre de 2008. I, sobretot, el 14 de juny de 2009 es va celebrar el concert benèfic Mou-te pels Quiets a l'Auditori de Barcelona.
Ara, una gran entitat amb nom numèric, l'ONCE, ha premiat el Llullu (a títol pòstum) en la cinquena convocatòria dels seus Premis de la Solidaritat i Superació que premien, cada dos anys, onze persones o entitats que hagin destacat "per l'estímul i la defensa de la integració de persones amb qualsevol tipus de discapacitat o pel seu afany de superació, en l'àmbit de Catalunya". El primer premiat, l'onze de l'onze de 2001, va ser Miquel Martí i Pol. Els companys del Llullu en l'onze titular d'aquesta cinquena edició van des de la Fundació Banc dels Aliments fins a la Fundació Pasqual Maragall, passant per un seguit de persones i entitats que trobareu ressenyades, entre d'altres mitjans, a les notícies que, en una cerca d'urgència, localitzo difoses pels diaris El Punt o El Periódico, el portal 3cat24 de la Corporació o l'agència Europapress.
El Llullu, doncs, continua corrent. Al seu costat, les batalles que el Cid diuen que va guanyar després de mort, són cosa de nens. Pedro Madueño ens va retratar tot encetant aquesta cursa prodigiosa ara fa tot just un any, a La Vanguardia. Aquest blog parteix de la idea que ja ningú no l'aturarà, aquesta cursa.
