dilluns, 14 de desembre de 2009

Moure's per la Marató de TV3



No té nom

Ara fa vuit anys. Sóc amb el pare d’una nena tan quieta com el Llullu. Ens acabem de conèixer en la primera reunió del centre d’educació especial al qual assistiran els nostres fills i, a l’ascensor, em proposa quedar un dia per parlar.

—Per parlar? Que no estem parlant, ara?

Des de la més tendra adolescència que no he tornat a quedar mai amb ningú perparlar. Si tinc ganes de parlar amb una persona, hi parlo. O l’abordo o m’aborda o el truco o em truca. De fet, sempre xerro pels descosits, de manera que no veig la necessitat de premeditar-ho.

L’ascensor ens escup al vestíbul i el travessem en silenci fins al carrer. El meu interlocutor no deu saber com respondre al meu exabrupte. Tan aviat travessem la porta metàl·lica de la porteria veig la terrassa d’un bar i busco una sortida.

—Fem una canya?

Se li il·lumina la cara. No sé què devia cavil·lar, però la meva invitació el desbloqueja. Seiem, xarrupem una mica i encetem una conversa circular d’aproximació al conflicte. L’he mantinguda unes quantes vegades abans, en aquests mateixos termes de cordialitat adolorida, de manera que no em costa gaire saber quan em toca parlar del periple mèdic de mon fill i quan em toca escoltar el de sa filla. És una modalitat de conversa semblant al vol dels voltors. Com que hi ha dues víctimes, abans d’abraonar-nos en la nostra ens interessem per la de l’altre, tot remarcant-ne les coincidències i minimitzant el paper de les diferències.

La llista és molt previsible: hospitalitzacions, crisis epilèptiques, medicacions, proves, alimentació, absència de diagnòstic...

—Doncs la meva filla tampoc no té diagnòstic —em confessa després de buidar la primera gerra, com qui es treu un gran pes de sobre.

Detecto que aquesta nova coincidència entre el Llullu i la seva quieta el fa especialment feliç. Potser temia que li sortiria amb el ciri trencat d’una síndrome estranya que el deixaria sol entre les dunes del gran desert del Cervell Paralitzat. I no. Mon fill viu tan aliè a les etiquetes mèdiques com sa filla. Les seves malalties són rares, però en el sentit de poc denses (verbalment), i potser per això existeixen poc.

—Tampoc és que m’importi gaire —menteix—. No per anomenar el seu mal amb una paraula rara el farem desaparèixer.

Té raó, però la força cultural dels noms és terrible. Una cosa que no té nom no existeix plenament. Coneixeu algú que no tingui nom, renom o malnom? Doneu-me una síndrome de nom impronunciable i us muntaré una campanya de suport. Encara que sigui un nom embarbussador, com Solzhenitsyn, Schwarzenegger o Chigrinsky. Noms com Lapiladelgreix o Calaixdesastre no resulten prou atractius.

Dues gerres més tard el pare de la nena quieta sense diagnòstic ja em parla com si fóssim en una trobada d’ex alumnes. Abans que els nostres voltors emocionals s’acarnissin en els seus objectius vitals alço el braç per demanar el compte. I és llavors quan arriba una confessió inesperada que mai no oblidaré.

—Jo el que encara ara no puc suportar —em diu, amb ulls plorosos—, és saber que la meva filla mai no podrà...

Jugo mentalment a completar la frase, encara a mà alçada: caminar?, parlar?, abraçar-me?

—... arribar a ser una esportista d’elit.

Em pregunto si el cambrer, compassiu, ha afegit vodka a la cervesa d’aquest pare plorós d’ulls injectats.

—Com dius? —li faig repetir.

I hi torna. Potser la il·lusió òptica que, anys després, em permetrà veure com mon fill bat el rècord mundial dels cent metres llisos prové de la intensa perplexitat que m’envaeix en aquest moment tan animat.

—Que sempre havia somiat que la meva filla seria una esportista d’elit.

—Ah.

L’estirabot elitista té una raó de ser, perquè resulta que aquest home ensorrat que ara fantasieja al meu costat va ser jugador de futbol d’un cert nivell i els seus somnis paterns en technicolor passaven per exercir d’abnegat entrenador dels seus fills per aconseguir que fossin grans estrelles d’algun esport. El que fos.

—I vols dir que no apuntaves massa amunt? —goso replicar.

En general, sóc favorable als plantejaments personals més ambiciosos, però en malfio quan el nivell d’exigència es diposita en algú altre, sobretot si es tracta d’un fill.

El pare de la paralítica cerebral de dos anys que mai no guanyarà cap medalla olímpica em mira amb cara de quèvolsdir.

—I si la teva filla no hagués tingut cap problema de salut però no li agradés l’esport?

Ara la mirada evoluciona cap a un quèdius més agressiu.

—Si, per exemple, en comptes d’entrenar cada matí esforçadament muntés un grup de heavy metal i es matés a cerveses amb vodka? —reblo, sense gosar rematar-ho amb un comtu acusador.

El cambrer porta el compte. Quatre gerres de cervesa (del vodka ni rastre; si n’hi ha posat és de propina). Brando un bitllet de vint euros abans de topar amb la mirada ferotge del meu company de taula. Els seus ulls de quèmestàsdient conviuen amb una boca que mastega improperis sense acabar d’articular-los.

Ens acomiadem amb fingida cordialitat.

Mentre observo com s’allunya amb pas atlètic, penso que la paternitat té molts efectes secundaris. Projectem en els nostres fills un seguit de desitjos o frustracions amb la perversa voluntat que els superin. Construïm les seves biografies amb l’única força de la nostra imaginació i després pretenem que la realitat les corrobori. És un exercici absurd destinat a secretar dosis massives d’infelicitat quan la vida prescindeix de les expectatives.

Tenir un fill severament malalt només canvia les coses en un detall prou essencial: les expectatives de les quals prescindirà la vida són les que ningú no havia articulat, atès que ja les donàvem per descomptades.

I ara, quan arriba la mort
només puc paladejar la tristor
paladejar-la
amb el seu regust amarg
lluny del desesper
perquè només desespera qui esperava.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

L'has clavat, Màrius...Demà espero que me'l puguis signar..Una abraçada meva i un aplaudiment ben sonor de la meva quieta que segur que s'ho passa d'allò més bé amb el Llullu...allò on siguin...Ana

Anònim ha dit...

Màrius, un plaer escoltar-te.
Mònica

Anònim ha dit...

Que no pari el moviment dels quiets!! M'agradaria poder trobar un article que vas escriure fa poc... sobre la burocràcia que hem de pasar amb els quiets, sobretot, quan ja no son amb nosaltres!
Us deixo un escrit.. segur que els nostres quiets hauràn pensat això moltes vegades:

“toc, toc… ¡hola!
¿Alguien puede verme?
Sí, sí,… a mí... que estoy justamente delante de ti
No, ya veo que no..
Pero, ¡si me estás mirando!...
Pero, ¡si me estás tocando!...
No. Ya veo, aunque mis ojos funcionen poquito, sé que no me ves.
Per estoy acostumbrándome:
Hay personas que me miran y sólo ven su pena, otros su impotencia y otros todo el trabajo que quieren que haga. Otros, los más cercanos, también me ven a mí. También he visto a alguien que se veía reflejado en mí, tanto, tanto que sufría y sufría incluso cuando yo era feliz.
Luego están los que me ven a trozos, hay para todos los gustos: sólo me ven el cuerpo, sólo ven mi historia, sólo ven sus fantasías sobre lo que me pasa, sólo… Sólo… ¡como si fuera fácil verme a mi! Que soy todo eso y un poquito más. Se que, realmente, es difícil y quiero ayudaros.
Os diré algo:
Tengo pluridiscapacidad o algo parecido pero no soy la pluridiscapacidad. También tengo “pluricapacidad”: puedo sobrevivir en situaciones imposibles; soy capaz de sentirte a través de mi cuerpo; puedo expresarme a través de él, aunque a veces sólo sea a través de mi respiración; puedo sufrir y ser feliz. Y sobre todo tengo una capacidad especial: es algo “raro,raro,raro” en estos tiempos que corren. Lo sé por lo triste que se pone mi familia cuando ven el telediario… y es que soy capaz de: AMAR
Algún “profe” me ha dicho que esto es bucólico-pastoril, pero yo no le entiendo. Además yo estoy seguro que es algo bueno, muy bueno. Sobre todo: humano. Así pues, ya tenemos lo primero para poder encontrarnos: una misma esencia y algunas cosas en común.
Entonces, la próxima vez que nos veamos me gustaría que me miraras y que me vieras. A mí, con todo lo que tengo. También me gustaría que me aceptases tal y como soy. Y, que de entrada, no quieras cambiarme.
Y sé que es difícil. Pero tenemos tiempo, todo el que podamos estar juntos.
Yo aprenderé de ti y tú podrás aprender de mí...
¡Hasta la vista!”

Guillem Miralles ha dit...

Ho he llegit tard, Màrius, però m'ha agradat molt. Com més sabem com i qui som, menys exigim i projectem, i més respectem. La saviesa és flexibilitat, tal com dius al llibre. Només desespera qui espera, i tant.