dissabte, 24 de juliol de 2010

Llullu i el temps


Avui fa un any que el Llullu ens va deixar. Però també en fa dos que era camí de Baviera, tres que acabava d'arribar a Gènova, quatre que es banyava a Waikiki o cinc que el nostre quiet posava cara de circumstàncies al costat d'aquest guàrdia canadenc tan ufanós al castell de Halifax. I l'any vinent en farà dos, i l'altre tres... I per molts anys que tinguem la possibilitat de recordar-lo.

Qui no recorda, no oblida.
Estimo, però no ho recordo.
M'estimen, i no ho oblido.
Mai no cauré en l'oblit.

14 comentaris:

Pep ha dit...

Quina reflexió tan bonica!

Francesc ha dit...

El Llullu mai no caurà en l'oblit

Esperanza ha dit...

Vaig llegir el llibre "Quiet" fa dos o tres mesos. La curiositat per saber com era la vida dels quiets, com seria la meva vida amb la meva filla. Ara també sé quin dolor es sent quan els quiets desapareixen de la teva vida. El Llullu va poder anar a Canadà, a Itàlia, a Waikiki, ell no ho recordava però els seus pares segur que no ho oblidaran mai. Nosaltres no hem tingut gaire sort, només l´hem pogut disfrutar 14 mesos. No importa, tampoc l´oblidarem.

Pani ha dit...

Morim quan deixem de ser recordats. Les persones estimades vieun mentre són recordades, mentre hi pensem, en parlem, sonriem per elles, ens mirem en i per elles, les imaginem i, simplement, seguim estimant-les.
Gràcies, Lllullu per fer que el teu pare segueixi estimant la vida com ho fa.
Una abraçada molt forta a tots dos.

Mercè ha dit...

Cada dia recordo les persones que ens han deixat...una germana quan jo era molt petita; quieta com el Llullu, un pare, una mare una amiga fa molt poc.
Ells viuen en el record i jo visc els moments recordats!
Una abraçada a tots els que recorden

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tots vivim mentre algú ens recorda.
Endavant, Màrius.

Silvia Senz ha dit...

El recordem, i ben sovint.

Anònim ha dit...

todo mi cariño en este día tan especial, hemos cerrado ya los dos el círculo del año de "las primeras veces sin..". Mi recuerdo para nuestros peques, esos que siempre querían marcharse pero nosotros no les dejábamos y como no para tí. Besicos. Nieves.

Anònim ha dit...

LLullu, tu siempre estarás en el recuerdo por esa huella tan grande que dejastes en todos nosotros, el sabado, sentada bajo la olivera en la piscina nuestro camping, pensaba en ti, como lo hago siempre. Que guapos estais Carla y tu en esa foto. Besos a toda la familia. Marius, que bonito y que real lo que has escrito.

Noemi ha dit...

Todo mi cariño para ti Márius y para tu familia en este dia tan especial. Que bonito, Màrius, hacia tiempo que no leia algo que me llegara tanto al corazón y que me emocionara tanto. Besos a todos.

Victoria ha dit...

Gràcies pel post tan real. Et comprenc tan bé que et deixo aquest fragment de Martí i Pol "Estenc la mà:
"Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri d'aquesta absència se'm revela
més docilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta
de la vida que visc, no solitari..."
Petons i una abraçada per tenir un fill -l'estimat LLullu- que ha deixat rastre.
Victòria Cardona

Anònim ha dit...

Marius, un saludo cordial y especial desde sevilla, no entiendo mucho el catalan pero algo piyo, te sigo por historias paralelas y por haber intercambiado algunas frases cortas pero intensas a través de facebook
gongo y familia.

Anònim ha dit...

Sempre el recordarem. En Màrius i
en LLullu ens van obrir els ulls
a moltes coses.
Una abraçada.
Mònica

Marta ha dit...

Bon dia,
Potser aquest no és el millor lloc per posar-me en contacte amb vostè, però és que no se m'acudeix cap altra manera de fer-ho. Sóc una alumna de 2on de batxillerat i tal i com em correspon estic començant a fer el treball de recerca. El tema del treball és l’ús del paper en el futur causa per la qual li agrairia que em pogués concedir una petita entrevista, atès que em seria de gran utilitat.

Moltes gràcies.

Atentament,
Marta Roca

PD: pot posar-se en contacte amb mi a través d'aquesta adreça:
marta_rg93@hotmail.com