divendres, 17 d’abril de 2009

Jordi Ribó, el fotògraf inquiet


Del llibre Quiet; capítol "Eternitat":

Vaig conèixer el Jordi fa anys, el dia del seu sant. Vam acabar fent-nos fotos una mica disbauxades amb altres autors a la festa que Edicions 62 havia organitzat en un hotel de la Rambla. Em va fascinar la capacitat d’aquell fotògraf per generar moviment al seu voltant just abans de fixar-lo en una instantània.

Després, hem anat coincidint. M’agraden les seves fotos. Tant que en tenim una al menjador. Per això fa unes setmanes vaig accedir a desinaugurar-li l’última exposició que havia fet en una galeria d’art granollerina. Com que el dia de la inauguració tenia un compromís, li vaig proposar celebrar-ne la desinauguració i parlar a peu dret mentre ell anava despejant les fotos de les parets. Així ho vam fer. Aquell vespre, mentre tot Granollers celebrava que el Barça havia guanyat la lliga, vam quedar que algun dia ens embolicaríem en algun projecte plegats.

No vaig trigar gaire a trucar-lo per dir-li que ja sabia què volia fer.

—Vull veure caminar el meu fill, Jordi. Més encara, el vull veure córrer!

L’endemà va venir corrents a Barcelona amb els ulls molt oberts. El Jordi és un artista que mira. Per més grans que porti les ulleres mai no poden contenir-li els ulls, com aquelles noies de pitram indòmit que desborden tots els sostenidors. Abans d’explicar-li res em vaig treure el foliscopi que havia comprat a la llibreria Laie. Vaig seure al seu costat i el vaig fer córrer amb el dit gros. El Jordi no va parpellejar fins que la gilette talla l’ull de vaca humanitzada per Buñuel i Dalí. Va ser un lleu parpelleig, però me’l vaig prendre com un sí. No ens va caldre parlar gaire més. El cervell se li va disparar i allà mateix vaig saber que veuria córrer el Llullu.