dilluns, 4 de maig de 2009

Nexe es mou pels Quiets


Del capítol que duu per títol Distinció:

"Ja és primavera a la Fundació Nexe i m’hi acosto com tots els divendres. Vaig a buscar-hi el Lluís, perquè la tarda dels divendres no hi ha transport concertat i això, molest com és, permet que els pares i els professionals que s’ocupen d’aquestes criatures desvalgudes mantinguem un cert contacte. Entro per la porta del carrer d’Escorial i començo a saludar gent. Hi veig la Mar, el Sergi, la Imma, la Laura, l’Elsa, l’Ester, la Sònia, l’Anna, la Cécile, el Jordi, la Sara, la Fani, el Pere... Crits i rialles, com a qualsevol escola, amb l’única diferència que aquí hi ha més adults que nens i, en canvi, per la banda sonora ningú no ho diria.

Per primera vegada em fixo que tota aquesta gent té una cosa en comú que fins ara m’havia passat desapercebuda. Arriben més pares i m’adono que també ells ho comparteixen. Només caldria fotografiar-los un per un i anar encerclant l’honorable distinció que acabo de percebre. Entro a l’aula del Lluís. La Irene acaba de cordar-li el bolquer. Em crida pel meu càrrec papal i el nen reacciona amb una certa agitació que no sé ben bé com valorar. M’ofereixo a posar-lo a la cadira i l’alço a pes. Aprofito per abraçar-lo i dir-li quatre bajanades en la llengua especial que invento sobre la marxa per comunicar-me amb ell. La seva resposta és entusiasta. Espeternega i baveja feliç.

Quan finalment el deixo a la cadira la meva camisa taronja presenta una taca de tonalitat més fosca a l’alçada de l’espatlla dreta. El mirall de l’aula em permet comprovar que ja llueixo la mateixa distinció que acabo de descobrir en d’altres espatlles. La nostra legió d’honor en forma de medalla ensalivada. Aquestes taques que enfosqueixen camises i bruses són galons. No hi entenc gaire, de graus militars. Vaig objectar de consciència i només els he estudiat per traduir novel·les angleses. Però sé que les medalles i els galons compten molt. Que decoren i dignifiquen els pits i les espatlles dels seus portadors. Abans no els donava cap importància, però ja veig que els ambients que sovinteja mon fill faran trontollar el meu antimilitarisme.

Sense adonar-me’n, començo a valorar els galons que llueixen els membres d’un exèrcit cada cop més nombrós, format per soldats sense uniforme ni dorsal. Només els pots distingir si et fixes en les seves condecoracions evanescents, però quan t’hi fixes comproves que n’hi ha pertot. A cases, hospitals, centres de dia i escoles especials, però també a bars, carrers i places. Són pares, infermeres, cuidadors, mares, joves becàries amb pírcings i tanga acolorit, matrones de pits indefugibles, joves fisioterapeutes que llueixen musculatura i somriure seductor. Tots, però, porten al mateix lloc galons intermitents, medalles efímeres de rang i consistència similar. Quan n’aprens, els distingeixes d’un cop d’ull, sense cap dubte, per la taqueta a mig assecar que els enfosqueix uns centímetres quadrats de pit o d’espatlla. La dreta o l’esquerra indistintament. O totes dues.

Aquests galons no els imposa cap general. Vénen del mateix lloc que la veu i la saliva. De dins. La cerimònia de graduació és simple i es repeteix moltes vegades cada dia. Es renova. Agafem en braços un dels nostres llullus per traslladar-lo, per treure’l del cotxet, per canviar-lo o simplement perquè ens ve de gust abraçar-lo. Poc o molt, els llullus responen de la millor manera que saben. Emocionats, comencen a moure la llengua fins que el cap els cau sobre la nostra espatlla i ens hi dipositen joiosos una dosi de bava. Massiva. No són mai gasius en la seva deposició salical, com si volguessin garantir la pervivència de la medalla que ens acaben d’imposar.

Mentre empenyo la cadira pel passadís de Nexe miro les espatlles de coneguts i saludats. Gairebé tots hem estat condecorats amb bona bava. Pares mares professionals cangurs. La plèiade del dic sec marcats per una concentració d’humitat relativa. Un rampell d’orgull m’envaeix. Surto per la porta com qui travessa un arc de triomf i baixo pel carrer d’Escorial amb pas marcial. Mai cap condecoració no honorarà tant ningú com la saliva d’un llullu. Al seu costat empal·lideix la creu de sant Jordi i totes les legions d’honor són paper mullat."

3 comentaris:

Dolors Borau ha dit...

Mira que ja m'ho havia llegit, mira que ja conec el text i, avui, mirant el blog, he tornat a llegir-lo i m'ha tornat a enganxar, com les baves de les condecoracions. I m'ha tornat a fer brotar un altre fluïd corporal, salat i clar, que baixa galtes avall.

Anònim ha dit...

Apa, la Dolors que bé que escriu,
jo també coneixia el text, i
l'hi tornat a llegir. Enganxa i emociona, es veritat!

Montse ha dit...

Doncs jo no el coneixia. M'ha agradat.
Ets afortunat, Màrius, de saber escriure tan bé.
Encara tens més fortuna, però, de sentir això que escrius. M'encantaria parlar amb tu, algun dia, sobre com es fa el camí des de la maledicció fins a l'elogi.
Un petó.