En Pau Riba es mou pels Quiets!

Pau Riba és un artista inclassificable, autor, entre moltes altres cançons inoblidables, de l'himne dels quiets: "L'home estàtic". El seu últim disc es diu "Virus laics". Jordi Ribó l'ha visitat a ca seu, la Casa Alta de Tiana i l'ha immortalitzat com un cargol de closca metàl·lica. Els quiets porten la casa a sota i els cargols al damunt.

Del capítol "Himne" a Quiet:

“Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma”.

Mai no m’he arribat a aprendre cap cançó sencera. Ni tan sols les que jo escrivia per a les bandes que vaig muntar d’adolescent. Sempre havia de sortir a actuar amb un full al faristol del meu Elka Capri. Feia veure que era la partitura, però en realitat era la lletra. La meva lletra. I això també val pels himnes. Els públics, com Els Segadors o l’Imagine, i els privats, com L’home estàtic o Un gelato al limon. Mai no he aconseguit aprendre-me’ls i si em calgués demostrar qui sap què en públic hauria de fer play-back per fingir i salvar la papereta. Només em sé completes les tornades.

De fet, ara ja l’entono en veu més alta:

—“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells”.

Encara bo que els de casa dormen al pis de dalt, i que tinc la porta del despatx tancada, perquè el Jameson ja m’empeny a intentar demostrar-me que, si per alguna estranya raó em calgués fer-ho, podria rescatar la lletra de L’home estàtic d’alguna remota circumvol·lució cerebral i cantar-la sencera. La veu escardalenca del Pau Riba continua narrant la vida d’aquest Bartleby estàtic:

“Més grandet troba un...”

—Ocell! —remato, com si fos en una d’aquelles cançons amb eco.

“a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excre...”

—Ment! —bramo.

“li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un...”

—Ull!

“i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina...”

—... se'n va a Fraaaança! —canto amb un puny fent de micròfon, talment en un karaoke.

No tinc consciència de posseir un sentiment tràgic de l’existència gaire elevat, però des que convisc amb el Llullu qualsevol detall, per més insignificant que sigui, em pot sumir en un estat catatònic que no sabria definir gaire. És el que em passa ara, just després de bramar festivament el nom de França. No sé què ho fa, però callo de manera abrupta i em quedo immòbil, fulminat per la tristor, mentre la història de l’home estàtic continua sonant a la meva biblioteca de llibres tancats.

“És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells...”

En un primer moment d’eufòria ribiana he activat la funció repeat a l’itunes, de manera que L’home estàtic acaba i recomença, sona i acaba, acaba i recomença, sona i sona i sona i sona i acaba i recomença no sé quantes vegades més abans no em serveixo una altra copa de Jameson. Això em reactiva. Em remullo les genives i, abans d’enviar-lo, gola avall, una obsessió es fa paraula i envia missatges de joia al centre motriu del cervell.

—Què collons tristesa? —em sento pronunciar— Si és tan dropo que no sap ni què és, la tristesa! És la peresa, el que el té corprès!

La peresa. Agafo el diccionari i torno a buscar-hi el verb desemperesir-se, igual com aquell dia, onze mesos enrere, que l’acabava de posar en uns encreuats i vaig llegir-ne la definició per poder descriure els gestos lul·lians a la consulta del doctor Casanovas. Desemperesir-se. Ben bé l’última paraula abans de, els últims instants d’innocència.

La peresa, en imposar-se, em fa desemperesir. Si tingués el piano provaria de tornar-la a tocar, com solia, però només tinc l’i-tunes i per això em dedico al karaoke. Trobo la lletra completa en un web de fans de Pau Riba i això em permet cantar-la de la a a la zeta, abolint-ne només la tristesa.

“És l'home estàtic, la pereeeeeesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabeeells”.

Ara el despertaria.