"El més nou de Polònia, de 5 i 6 lletres" és, òbviament, en Queco Novell. Periodista incisiu i actor camaleònic, ha estat capaç de personificar els polítics que regeixen el nostre destí i de fer-ne caricatura. Procedent del periodisme polític, l’aplicació del seu talent a la sàtira, conjuntament amb el dels seus companys Toni Soler i Manel Lucas, ha ajudat a consolidar “L’Esquella de la Torratxa” del segle XXI en les seves versions radiofònica (“Minoria absoluta”) i televisiva (“Polònia”).
El 14 de juny també es mourà pels quiets a l'Auditori. Aquí el teniu capturat pel caçador de camaleons Jordi Ribó al plató del Polònia. No us talleu, que és molt bona.
1 comentari:
Això qué explicaré és real:
Ahir dissabte, estava acabant a tota pressa i notablement conmogut el darrer capítol del "Quiet", just on s'explica com es va portar a terme la sessió de fotos del Llullu, i que fa possible la màgica part final del llibre. Mentres llegia, la meva filla Maria, de 8 anys, jugava a cabanes a la mateixa habitació, lligant aquí i allà cordes de saltar de les que després hi penjava llençols a la manera de parets… us podeu imaginar el sarau, un lloc ideal doncs per llegir…
Llavors a la Maria li ha cridat l'atenció la portada del llibre. Fascinada poc després pels moviments atlétics del LLullu, no ha dubtat en sotmetre’m al corresponent tercer grau i enfrontar-me sense pietat al tràngol d’explicar-li qui és aquest nen.
He posat tràngol expressament per què només llavors he viscut en les meves pròpies carns tots els prejudicis que mantenim latents la mal anomenada gent "normal" (valguin les cometes) envers la gent "especial" (tornin a valdre): després de fracassar amb diversos circumloquis i vaguetats pseudocientífiques, acorralat doncs per l’expressió atònita de la meva filla, he decidit tirar pel dret (sinònim de cagar-la fins el fons) resumint-li així la situació: "mira filla, bàsicament el nen d'aquest llibre és un nen que no pot fer res de res..."
I us juro que en aquest mateix instant se'ns han vingut literalment a sobre i amb considerable parafernàlia acústica, diverses calaixeres amb joguines ,carpetes i altres objectes contundents, per sort sense més conseqüències que un ensurt, una rialla i una intuició , per aquest ordre.
I és que tot i que la Maria ha reconegut de seguida que havia estirat sense voler d’una de les famoses cordes de saltar que mantenia mal lligades per tota l'habitació, jo qué voleu que us digui, estic ben segur que en realitat ha estat el LLullu – avalat entre d'altres per l'experiència vaticana - qui m'ha enviat una justa reprimenda per la meva difamació…
Dit tot amb anònim afecte, respecte i admiració pel Màrius, a qui no havia llegit mai fins ara, per tota la seva familia i molt especialment pel Llullu, a qui ja estimo i que ben segur pot fer i farà moltes, moltes coses.
Espero poder estar amb vosaltres el proper 14 de juny.
Publica un comentari a l'entrada